Què creu que ha fallat a Lleida perquè siguem els primers a tenir nous brots?

La situació a Lleida és molt preocupant, si bé fa unes setmanes semblava que estava controlada i que l’escenari actual era poc probable. S’han unit quatre factors perquè succeís tot el contrari. Tenim un potent sector agroalimentari, les indústries càrnies i hortofructícoles. El desenvolupament d’aquesta indústria requereix un entorn de treball propici per a la propagació del virus, com les baixes temperatures, la humitat o que es tracta d’espais tancats on és difícil mantenir la distància de seguretat. Tot i això, són focus sobre els quals s’ha intentat portar a terme un especial seguiment.

Ha faltat planificació sanitària i prevenció amb els temporers i el sector de la fruita?

La indústria fructícola ha tingut un efecte crida sobre col·lectius vulnerables i en situació d’exclusió social, que a conseqüència de la crisi per la pandèmia havien empitjorat les seues ja deteriorades condicions. Es van produir moviments poblacionals des de finals del mes d’abril, en ple estat d’alarma, la qual cosa evidencia falta de coordinació entre les diferents administracions. Aquest col·lectiu no ha estat assistit en origen i ha acabat convertint-se en víctima i vector de la pandèmia. Pel que fa a la immigració regulada amb contractes de feina, ajuntaments i patronal han fet un gran esforç per donar-los una acollida digna i respectar les mesures de prevenció en la seua activitat laboral. Tot i així, ha faltat un suport més gran per part d’altres administracions. La manca de mediadors per superar barreres culturals i explicar-los el risc de contagi ha estat un altre factor. L’escassetat d’allotjaments adequats, especialment en entorns urbans, ha comportat amuntegament, la qual cosa ha fet impossible els rastrejos i quarantenes i ha disparat la disseminació del virus. Finalment, una Atenció Primària infradotada i absolutament burocratitzada juntament amb la falta de rastrejadors i personal en els serveis de vigilància epidemiològica han fet la resta. El virus aprofitarà qualsevol oportunitat per proliferar en altres punts, i per aquest motiu fa setmanes no eren pocs els que alertaven que Lleida podia ser només la punta de l’iceberg.

Era necessari decretar un nou confinament?

La necessitat de portar a terme un confinament, tot i tractar-se d’una decisió política, s’hauria d’aplicar amb base científica epidemiològica. Una vegada existeix transmissió comunitària del virus, el confinament és una mesura eficaç per frenar l’escalada, com ja va quedar demostrat durant l’estat d’alarma. El que ha quedat patent és que abans d’arribar a aquest confinament s’haurien d’haver treballat altres accions que haurien pogut evitar arribar a aquesta situació i que passaven per un abordatge del factor social i econòmic, que en definitiva al nostre territori han estat l’origen del problema.

La desescalada es va fer molt ràpidament o la població s’ha relaxat?

La població, en general, ha tingut un comportament exemplar en els moments més durs de la pandèmia. El “queda’t a casa” va funcionar i gràcies a això es va poder frenar la corba de contagis. Sí que és possible que en les últimes setmanes hi hagi hagut una excessiva relaxació. Potser ha faltat explicar la realitat d’una manera més crua i veraç, amb missatges clars i inequívocs. Recordem l’esdevenir de l’ús de la mascareta, que va passar de no ser necessària a ser obligatòria. És important ser perseverants i mantenir les mesures fonamentals de prevenció com la distància social, el rentat de mans i la utilització de la mascareta, ja que el virus ens està demostrant que té la mateixa virulència que fa uns mesos i malgrat que ara sabem tractar-lo millor, si arriba a tenir contacte amb població de risc acabarem repetint les situacions viscudes.

L’Arnau de Vilanova i l’Atenció Primària a Lleida estan preparats per a aquest repunt i el de la tardor?

En l’àmbit hospitalari la situació és d’equilibri amb tensió, les altes estan compensades amb les baixes encara que s’està elevant la mitjana d’edat dels pacients i això pot incidir en el percentatge de greus. Ens consta que s’han fet importants plans de contingència per si fossin necessaris. La situació de l’Atenció Primària és més complicada. Per intentar frenar la transmissió comunitària s’han d’identificar els possibles casos, fer proves PCR, s’ha d’estudiar i fer el seguiment de tots els contactes, que són un nombre molt elevat de casos i fer el seguiment de les mesures d’aïllament. Tot això suposa una gran càrrega de feina, però a més a més també ens trobem ara amb persones que, després de tres o quatre mesos d’espera, sol·liciten atenció i fer el seguiment de les seues patologies, que ja no poden demorar-se més i òbviament, això significa posar atenció a tot el que no s’ha pogut fer en aquest període. Falta personal i ha calgut reorganitzar vacances de professionals cansats de tant temps de lluita contra el Covid. Ara, esgotats, hem de fer-ho tot. Totes les noves mesures de suport s’han realitzat sense dotar de recursos humans: Hotel Salut, CUAP 24 hores, suport diagnòstic per ecografia... Venim d’una situació d’estrès i cansament acumulat i ens trobem davant d’uns requeriments d’atenció en augment, i la veritat, no veiem el final. No sabem què passarà en els propers mesos. Si el sistema ha aguantat i continua aguantant és gràcies a la vocació i entrega dels seus professionals, però aquest no pot ser l’únic baluard de la nostra sanitat pública.

Com considera vostè que ha funcionat el sistema de rastreig dels contactes dels casos positius?

El rastreig de contactes ben realitzat és una eina realment molt eficaç, però lamentablement la seua implantació a Lleida ha estat testimonial. Han faltat mitjans, recursos, personal i protocols clars d’actuació. Ara sembla que les autoritats estan prenent mesures, però arriben tard, molt tard.

Les operacions i proves que es van haver d’ajornar per la pandèmia del Covid-19 poden agreujar els malalts d’altres patologies o provocar un deteriorament de la salut de la població en general, que ara no va al metge?

Sí, és evident. En medicina l’èxit de moltes intervencions està directament relacionat amb la instauració precoç de les mesures terapèutiques. D’altra banda, en aquesta situació no tenim cap altre remei que abusar del teletreball i aquesta qüestió als professionals sanitaris ens genera angoixa i incertesa, ja que no sempre tenim total seguretat de portar a terme la nostra tasca amb plenes garanties i la qualitat assistencial que el pacient mereix.