Col·legi Oficial de Metges de Lleida

Estigueu al dia de les darreres notícies

Notícies

"Nadal emmascarat", el pregó de la doctora Montse Esquerda

22/12/2020
Categoria:

"Nadal emmascarat", el pregó de la doctora Montse Esquerda, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu i directora general de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull.

Benvolgut Il·lustríssim Paer en Cap; Sr. Bisbe de Lleida; President de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Lleidatanes i Lleidatans, Amigues i amics.

Agrair en primer lloc haver-me demanat participar en una tradició com és el pregó de Nadal, un honor, que no considero pas propi, sinó que l’accepto com a part i en representació de tots els professionals sanitaris, com un reconeixement, petit i insuficient, no hi ha suficients paraules per agrair aquest col·lectiu la seva resposta, sobreesforç, molt més enllà d’allò obligatori durant la pandèmia. I amb ells cossos de seguretat, pagesos, tots aquells que van fer possible que tot rutllés quan tot estava aturat.

Però què difícil l’encàrrec! Perquè precisament toca fer-lo un any molt especial,

Es tot tant estrany darrerament, que fins i tot arribem a pregonar al buit, a les càmeres, a distància.

Per això el títol, Nadal emmascarat, no tant sols per les mascares que en molts pocs mesos s’han convertit en part de la nostra realitat diària, sinó perquè sembla que el Nadal arribi d’amagat, o que l’haguem de celebrar a mitges.

Tan difícil perquè costa glossar el nadal, en aquesta època, Nadal, evoca tot allò que ens està negat aquests darrers temps: evoca família, proximitat, amics, compartir, conviure... tardes de fer el pessebre, amb les padrines i padrins, d’aplegar-se petits i grans, d’anar junts a buscar herbetes, treure les soques, desembolicar les figures que teníem guardades, amb molts de compte, penjar l’àngel...

Aquestes imatges queden tant lluny i eren tan sols l’any passat, potser a molts de vosaltres us haurà costat fer el pessebre aquest any, viure-ho més com una càrrega que com una tarda de joia, posar-lo quasi com una obligació.

Tot això també ens ho ha allunyat, com tantes coses la pandèmia.

La covid19 ens va impactar amb tota la seva cruesa al març, i ens va posar a tots en moviment, a tota la societat; des de l’àmbit sanitari l’impacte va se encara amb més rapidesa i intensitat. Però des de llavors estem encara orbitant, sense tocar terra, i aquest no tocar terra ens ha exigit i encara ens exigeix a tots un esforç continuat.

“La vida canvia de pressa. La vida canvia en un instant. T’asseus a sopar i la vida, tal com la coneixies, s'acaba. "Aquesta es una frase de Joan Didion, del llibre “L’any del pensament màgic”, Joan Didion, escriptora novaiorquesa, va viure en un curt període de temps la malaltia i mort de la seva filla i la mort sobtada del seu marit. En aquest llibre descriu aquell any, aquella sensació d’irrealitat.

Arribem a aquest Nadal arrossegant aquest temps especial i amb moltes vivències acumulades, quantes emocions i sentiments hem viscut i en tan poc temps: por (per nosaltres o per les persones estimades), incertesa, impotència, neguit, angoixa, tristesa, cansament, molt cansament acumulat. Perquè viure a la intempèrie, a l’aire cansa...

I desesperança.

Però un fet remarcable, són experiències que ho hem viscut tots, no tots de la mateixa manera, però hem ressonat com a societat en forma conjunta. I això no ho recordava haver viscut mai.

Alguns han perdut persones estimades, altres han perdut o perilla els seus negocis la seva forma de vida, la seva feina, altres han acumulat un munt de petits pèrdues, cap d’elles importants però continuades en el temps ja fan nosa..., hem acumulat tant patiment els darrers mesos.

Però també hem viscut emocions i valors que pensàvem desaparegut, o limitats a àmbit personal, com compromís, responsabilitat, solidaritat, gratitud.

Es difícil dir com serà la societat o com serem les persones el proper Nadal,  quan acabi la pandèmia, on aterrarem quan acabem d’estar en moviment. Potser seria més fàcil intentar esbrinar què ens agradaria ser o què hem pogut treure d’aquesta experiència.

Com explica tant bé Haruki Murakami, és com aquella tempesta de sorra «De vegades el destí s'assembla a una petita tempesta de sorra que canvia de direcció sense parar. Tu canvies de rumb intentant evitar-la. I llavors la tempesta també canvia de direcció, seguint-te a tu. Tu tornes a canviar de rumb. I la tempesta torna a canviar de direcció, com abans.”

«I quan la tempesta de sorra hagi passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta hagi cessat de veritat. Però una cosa sí es revelaran. I és que la persona que sorgeixi de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella. I aquí rau el significat de la tempesta de sorra.”

Acompanyar a persones en moments de patiment, de dol, de contacte amb la mort ha estat un dels aprenentatges que m’ha portat la meva professió. Escolar, fer camí amb el patiment m’ha ensenyat més que molts cursos i llibres.

I entre allò que m’han ensenyat és que el patiment no necessàriament s’extreu saviesa, ni necessitem una pandèmia per ser millors persones, ni pel fer d’haver-la passat serem millors.

Depèn de com interpretem i integrem allò que hem viscut, i sobretot de qui ens acompanya en aquest camí, o de com el nostre entorn ens dona possibilitat per elaborar el dolor. El suport humà com a factor clau per travessar com aquella tempesta, el patiment.

Perquè aquest és per mi el punt clau d’aprenentatge de la pandèmia: I la pandèmia ens ha posat a tots en situació de vulnerabilitat, i és des de la vulnerabilitat des d’on podem millor veure, i donar resposta al patiment dels altres.

Una de les paràboles que sempre m’ha impressionat més es la del Bon Samarità, no tant per la indiferència dels que passen de llarg, sinó per la motivació de qui s’atura i es co promet. Què fa que algú deixi el seu camí, les seves obligacions, el seu dia a dia, i s’aturi pels altres.

Hi ha una part que està relacionada amb qui s’atura, que molt clarament el defineixen com un samarità, un paria un exclòs... podria anar lligat a que qui ha viscut una situació de sentir-se exclòs, una situació de fragilitat extrema o vulnerabilitat és més fàcil que reconegui al vulnerable, que s’aturi i que el nomeni i tracti com un germà.

L’experiència de fracàs, patiment o limitació com a experiència clau per ser capaç de mirar als altres com a germans... La vulnerabilitat com deia Levinas,  és la fonamentació de la dignitat de les persones: totes les persones som vulnerables, perquè som finits i fràgils, exposats a la ferida, a la malaltia, al fracàs i a la mort.

El virus ens ha mostrat que tots som vulnerables, però a la vegada amplifiquen situacions de fragilitat i tensió als punts socials més dèbils, traient a la llum totes les nostres misèries i incrementant les desigualtats.

Molts experts avisen que aquesta és la primera de futures crisis, relacionades amb canvi climàtic...i podrem aprendre a gestionar-les millor si aprenem a enfortir els vincles i també si busquem un model social més just i equilibrat, i evidentment un món més just i equilibrat.

La vulnerabilitat implica dependència dels altres, i això ho hem après clarament en la pandèmia, que som tots altament interdependents. Es éssers humans no sobreviuríem sense el suport dels altres durant gran part de la nostra trajectòria vital, depenem dels altres per ésser allò que podem o volem arribar a ser. I això ressona a Hospitalitat, cooperació, acolliment...

De Pangrazzi, “La capacitat d’acollida fraterna neix de la profunda experiència d’haver estat nosaltres mateixos acollits, reconeguts i estimats. Aquesta experiència repercuteix més tard en situacions concretes de l'existència, en forma d’actitud de confiança i de serena obertura al risc, el futur i els altres”.

I aquí és on Pandèmia i Nadal poden potser alguns punts d’unió. Doncs d’això va el nadal, no? Celebrem el naixement de Jesús, que porta un missatge clau per a tots, cristians i no cristians. Fa més de 2000 va llençar un missatge tan revolucionari o contracultural com és que tots “som germans”, i com a base l’estima. De Paul Claudel, “Jesus no va venir a eradicar el patiment ni a explicar-lo sinó acompanyar-lo amb la seva amorosa presència”.

Per això aquest Nadal emmascarat, més amagat i sense tanta lluentor, potser és en realitat més autèntic, més proper més humà.

- Un savi va preguntar als seus deixebles: «Com es pot precisar l'hora de l'alba, quan acaba la nit i comença el dia?

Un dels deixebles suggereix: «¿Quan es pot distingir entre un gos i una ovella?»

«No», va respondre el rabí.

És quan es pot distingir entre una figuera i una vinya? », Va preguntar un altre deixeble. «No», va dir el mestre

«Si us plau, digues-nos llavors la resposta», van dir els deixebles.

«Doncs és», va contestar el savi mestre, «quan es mira la cara d'un altre ésser humà i hi ha llum prou per reconèixer a un germà o una germana.

Fins llavors és de nit, i la foscor ens acompanya. -

Potser un Nadal massa lluent no ens ajuda a reconèixer en l’altre la cara del germà i ens ajuda la llum tènue que ens porta la pandèmia, aquella llum que permet reconèixer a un germà o germana

I potser això és alguna cosa que podem posar en els nostres pessebres aquest any, els nostres patiments i neguits, els nostres esforços i esgotament, i aquella llum tènue que permet reconèixer a l’altre com a germà, que hem passat de la nit al dia. Aprendre implica a aprendre a mirar sense passar de llarg, a molts dels patiments de la nostra societat, a veure amb l’altre un germà

I saber donar-li esperança, que com deia Havel, poeta i polític, l’esperança no és pensar que tot anirà bé, sinó la convicció profunda que tot té o se li pot donar un sentit.

crossmenu