Segons escric aquestes línies, m’adono que el Ministeri de Sanitat té els seus últims protocols contra la Covid-19 actualitzadíssims del 19 d’abril d’aquest fatídic any 2020. Els podem consultar, sabem exactament què se suposa que hem de fer amb la nostra protecció personal amb els pacients simptomàtics. Tenim els EPI, atorgats pels organismes corresponents als coratjosos herois sanitaris, fent els impossibles per atendre i intentar curar als centenars de casos nous i sospitosos que tenim davant.
El llenguatge bel·licós, l’epopeia, la magnitud de tot plegat, són qüestions que es dilueixen ràpidament, no a ulls de la societat sinó a ulls dels sanitaris. A ulls dels metges que estem treballant sense descans per treure el Govern d’Espanya –i a la població, però sembla que els interessos són uns altres– d’un entrellat enorme. Un entrellat del que sense vocació mèdica, a la que tant s’ha apel·lat fins a nivells coactius, no s’hagués ni començat a sortir.
Però, vaja, que divago i no entro en el tema que ens ocupa. Parlava de la actualització dels protocols al principi d’aquest debat ja que, per desgràcia, no podem accedir a les versions anteriors d’aquests, i mireu que he fet esforços per trobar-los.
Qualsevol que hagi estat atent a les notícies sanitàries sabrà que els estàndards pels EPI han anat reduint-se poc a poc. Hem passat de demanar-ho tot, a pensar “potser això no fa falta”, amb l’excusa de la racionalització de material. Aquesta excusa és bona, ja que s’ha de tenir en compte la justícia com a element cabdal de la pràctica mèdica en ésser un principi bioètic ineludible. El problema ve quan comencem a passar d’un “potser una FFP3 no és necessària si no es generen aerosols” a “feu anar FFP2 per tot, i si podeu poseu-vos una mascareta quirúrgica damunt” i fins i tot “desinfecteu i renteu mascaretes”, quan està clar que són mascaretes d’un sol ús.
Molts metges ho comparaven a aquell mite soviètic dels dos soldats, un amb un rifle i l’altre amb el carregador, i si un moria, agafava l’equip de l’altre i a seguir. Érem herois valerosos, uns Sant Jordis preparats contra el drac de la Covid-19, als quals se’ls va desproveir poc a poc de la seva armadura. Els guants poc a poc perden capes, les mascaretes ja no són FFP2 per atendre possibles sospites que se’ns hagin passat per alt, sinó que són simples quirúrgiques… Poc a poc anem més lleugers, i tot i que alguns sectors han estat especialment vocals al respecte, poc s’ha fet.
Això, que sembla conte de terror, és el que ha anat passant amb els protocols successius que ha anat traient el Govern espanyol i que no podem consultar per veure-li les vergonyes a un equip gestor nefast. I és que realment no crec que els tècnics hagin tingut errors, crec que han estat els decisors polítics, els apparatchiks , els que han tingut a veure i molt amb les decisions finals.
Aquí ens trobem doncs amb haver d’escollir entre la bossa o la vida. O treballem amb poca protecció, amb els perills de salut que això comporta, o directament no treballem i deixem a l’estacada als pacients. Què fem? Viurem amb això a la consciència? Aquestes preguntes són les que des de dalt ens imposaven, i les que alguns seguidors cecs de la gestió espanyola han fet més visibles.
Èticament no podem deixar d’atendre pacients, però… a costa nostra? De les nostres famílies? Alguns col·legis de metges, començant pel malagueny, van començar a treure recomanacions: o EPI adequat o no es treballa. No és perseguible ni deontològicament ni judicialment el fet de no atendre pacients per no tenir els mitjans necessaris. I és que això sembla la cosa més lògica! Enviaríem policies sense armes de foc a desarmar xarxes de droga? Aquí sembla que els és igual, i tot escudat… ja ho sabem… en la vocació del sanitari.
Així, doncs, vull aprofitar per animar tothom a exigir els vostres equips de protecció, a cuidar dels vostres, i a fer un ús dels mateixos racional, però a la vegada fer-ne l’ús necessari. Herois sí, però no màrtirs.
Vincenzo Paolo Palavicino Issi
Metge general