"Nadal emmascarat", el pregó de la doctora Montse Esquerda, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu i directora general de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull.

Benvolgut Il·lustríssim Paer en Cap; Sr. Bisbe de Lleida; President de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Lleidatanes i Lleidatans, Amigues i amics.

Agrair en primer lloc haver-me demanat participar en una tradició com és el pregó de Nadal, un honor, que no considero pas propi, sinó que l’accepto com a part i en representació de tots els professionals sanitaris, com un reconeixement, petit i insuficient, no hi ha suficients paraules per agrair aquest col·lectiu la seva resposta, sobreesforç, molt més enllà d’allò obligatori durant la pandèmia. I amb ells cossos de seguretat, pagesos, tots aquells que van fer possible que tot rutllés quan tot estava aturat.

Però què difícil l’encàrrec! Perquè precisament toca fer-lo un any molt especial,

Es tot tant estrany darrerament, que fins i tot arribem a pregonar al buit, a les càmeres, a distància.

Per això el títol, Nadal emmascarat, no tant sols per les mascares que en molts pocs mesos s’han convertit en part de la nostra realitat diària, sinó perquè sembla que el Nadal arribi d’amagat, o que l’haguem de celebrar a mitges.

Tan difícil perquè costa glossar el nadal, en aquesta època, Nadal, evoca tot allò que ens està negat aquests darrers temps: evoca família, proximitat, amics, compartir, conviure... tardes de fer el pessebre, amb les padrines i padrins, d’aplegar-se petits i grans, d’anar junts a buscar herbetes, treure les soques, desembolicar les figures que teníem guardades, amb molts de compte, penjar l’àngel...

Aquestes imatges queden tant lluny i eren tan sols l’any passat, potser a molts de vosaltres us haurà costat fer el pessebre aquest any, viure-ho més com una càrrega que com una tarda de joia, posar-lo quasi com una obligació.

Tot això també ens ho ha allunyat, com tantes coses la pandèmia.

La covid19 ens va impactar amb tota la seva cruesa al març, i ens va posar a tots en moviment, a tota la societat; des de l’àmbit sanitari l’impacte va se encara amb més rapidesa i intensitat. Però des de llavors estem encara orbitant, sense tocar terra, i aquest no tocar terra ens ha exigit i encara ens exigeix a tots un esforç continuat.

“La vida canvia de pressa. La vida canvia en un instant. T’asseus a sopar i la vida, tal com la coneixies, s'acaba. "Aquesta es una frase de Joan Didion, del llibre “L’any del pensament màgic”, Joan Didion, escriptora novaiorquesa, va viure en un curt període de temps la malaltia i mort de la seva filla i la mort sobtada del seu marit. En aquest llibre descriu aquell any, aquella sensació d’irrealitat.

Arribem a aquest Nadal arrossegant aquest temps especial i amb moltes vivències acumulades, quantes emocions i sentiments hem viscut i en tan poc temps: por (per nosaltres o per les persones estimades), incertesa, impotència, neguit, angoixa, tristesa, cansament, molt cansament acumulat. Perquè viure a la intempèrie, a l’aire cansa...

I desesperança.

Però un fet remarcable, són experiències que ho hem viscut tots, no tots de la mateixa manera, però hem ressonat com a societat en forma conjunta. I això no ho recordava haver viscut mai.

Alguns han perdut persones estimades, altres han perdut o perilla els seus negocis la seva forma de vida, la seva feina, altres han acumulat un munt de petits pèrdues, cap d’elles importants però continuades en el temps ja fan nosa..., hem acumulat tant patiment els darrers mesos.

Però també hem viscut emocions i valors que pensàvem desaparegut, o limitats a àmbit personal, com compromís, responsabilitat, solidaritat, gratitud.

Es difícil dir com serà la societat o com serem les persones el proper Nadal,  quan acabi la pandèmia, on aterrarem quan acabem d’estar en moviment. Potser seria més fàcil intentar esbrinar què ens agradaria ser o què hem pogut treure d’aquesta experiència.

Com explica tant bé Haruki Murakami, és com aquella tempesta de sorra «De vegades el destí s'assembla a una petita tempesta de sorra que canvia de direcció sense parar. Tu canvies de rumb intentant evitar-la. I llavors la tempesta també canvia de direcció, seguint-te a tu. Tu tornes a canviar de rumb. I la tempesta torna a canviar de direcció, com abans.”

«I quan la tempesta de sorra hagi passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta hagi cessat de veritat. Però una cosa sí es revelaran. I és que la persona que sorgeixi de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella. I aquí rau el significat de la tempesta de sorra.”

Acompanyar a persones en moments de patiment, de dol, de contacte amb la mort ha estat un dels aprenentatges que m’ha portat la meva professió. Escolar, fer camí amb el patiment m’ha ensenyat més que molts cursos i llibres.

I entre allò que m’han ensenyat és que el patiment no necessàriament s’extreu saviesa, ni necessitem una pandèmia per ser millors persones, ni pel fer d’haver-la passat serem millors.

Depèn de com interpretem i integrem allò que hem viscut, i sobretot de qui ens acompanya en aquest camí, o de com el nostre entorn ens dona possibilitat per elaborar el dolor. El suport humà com a factor clau per travessar com aquella tempesta, el patiment.

Perquè aquest és per mi el punt clau d’aprenentatge de la pandèmia: I la pandèmia ens ha posat a tots en situació de vulnerabilitat, i és des de la vulnerabilitat des d’on podem millor veure, i donar resposta al patiment dels altres.

Una de les paràboles que sempre m’ha impressionat més es la del Bon Samarità, no tant per la indiferència dels que passen de llarg, sinó per la motivació de qui s’atura i es co promet. Què fa que algú deixi el seu camí, les seves obligacions, el seu dia a dia, i s’aturi pels altres.

Hi ha una part que està relacionada amb qui s’atura, que molt clarament el defineixen com un samarità, un paria un exclòs... podria anar lligat a que qui ha viscut una situació de sentir-se exclòs, una situació de fragilitat extrema o vulnerabilitat és més fàcil que reconegui al vulnerable, que s’aturi i que el nomeni i tracti com un germà.

L’experiència de fracàs, patiment o limitació com a experiència clau per ser capaç de mirar als altres com a germans... La vulnerabilitat com deia Levinas,  és la fonamentació de la dignitat de les persones: totes les persones som vulnerables, perquè som finits i fràgils, exposats a la ferida, a la malaltia, al fracàs i a la mort.

El virus ens ha mostrat que tots som vulnerables, però a la vegada amplifiquen situacions de fragilitat i tensió als punts socials més dèbils, traient a la llum totes les nostres misèries i incrementant les desigualtats.

Molts experts avisen que aquesta és la primera de futures crisis, relacionades amb canvi climàtic...i podrem aprendre a gestionar-les millor si aprenem a enfortir els vincles i també si busquem un model social més just i equilibrat, i evidentment un món més just i equilibrat.

La vulnerabilitat implica dependència dels altres, i això ho hem après clarament en la pandèmia, que som tots altament interdependents. Es éssers humans no sobreviuríem sense el suport dels altres durant gran part de la nostra trajectòria vital, depenem dels altres per ésser allò que podem o volem arribar a ser. I això ressona a Hospitalitat, cooperació, acolliment...

De Pangrazzi, “La capacitat d’acollida fraterna neix de la profunda experiència d’haver estat nosaltres mateixos acollits, reconeguts i estimats. Aquesta experiència repercuteix més tard en situacions concretes de l'existència, en forma d’actitud de confiança i de serena obertura al risc, el futur i els altres”.

I aquí és on Pandèmia i Nadal poden potser alguns punts d’unió. Doncs d’això va el nadal, no? Celebrem el naixement de Jesús, que porta un missatge clau per a tots, cristians i no cristians. Fa més de 2000 va llençar un missatge tan revolucionari o contracultural com és que tots “som germans”, i com a base l’estima. De Paul Claudel, “Jesus no va venir a eradicar el patiment ni a explicar-lo sinó acompanyar-lo amb la seva amorosa presència”.

Per això aquest Nadal emmascarat, més amagat i sense tanta lluentor, potser és en realitat més autèntic, més proper més humà.

- Un savi va preguntar als seus deixebles: «Com es pot precisar l'hora de l'alba, quan acaba la nit i comença el dia?

Un dels deixebles suggereix: «¿Quan es pot distingir entre un gos i una ovella?»

«No», va respondre el rabí.

És quan es pot distingir entre una figuera i una vinya? », Va preguntar un altre deixeble. «No», va dir el mestre

«Si us plau, digues-nos llavors la resposta», van dir els deixebles.

«Doncs és», va contestar el savi mestre, «quan es mira la cara d'un altre ésser humà i hi ha llum prou per reconèixer a un germà o una germana.

Fins llavors és de nit, i la foscor ens acompanya. -

Potser un Nadal massa lluent no ens ajuda a reconèixer en l’altre la cara del germà i ens ajuda la llum tènue que ens porta la pandèmia, aquella llum que permet reconèixer a un germà o germana

I potser això és alguna cosa que podem posar en els nostres pessebres aquest any, els nostres patiments i neguits, els nostres esforços i esgotament, i aquella llum tènue que permet reconèixer a l’altre com a germà, que hem passat de la nit al dia. Aprendre implica a aprendre a mirar sense passar de llarg, a molts dels patiments de la nostra societat, a veure amb l’altre un germà

I saber donar-li esperança, que com deia Havel, poeta i polític, l’esperança no és pensar que tot anirà bé, sinó la convicció profunda que tot té o se li pot donar un sentit.

Crònica de les XXXIV Jornades de Bioètica: Bioètica en temps de pandèmia de Dr. Joan Viñas Salas

Els passats dies 26 i 28 d’octubre de 2020, i per via telemàtica, degut a la pandèmia del Covid-19, van tenir lloc les XXXIV Jornades de Bioètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, les més antigues del país, organitzades pel Departament de Cirurgia de la UdL junt amb l’Institut Borja de Bioètica (IBB), el primer Institut de Bioètica d’Europa, jornades dirigides per la Professora de Bioètica de la UdL Dra. Montserrat Esquerda, Directora del IBB, Pediatra, Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i del de  Lleida. El tema escollit aquest any ha sigut el de la Bioètica en temps de Covid19, que s’ha tractat en vuit ponències.

La conferència inaugural l’ha realitat la Dra. Esquerda, que ha presentat els efectes de la pandèmia i seva repercussió sobre la ètica. Els professionals han hagut de sortir a orbitar fent-los prendre decisions ràpidament; ha canviat la medicina i la docència, al fer-se a distància, ha provocat tensions i sobrecàrregues assistencials tant a medicina primària com a l’hospitalària, patint escassetat de recursos, així com problemes socials, amb els canvis provocats, evidenciant la fragilitat humana i institucional, amb un sistema sanitari no preparat, que ha afectat als drets de la ciutadania provocant restriccions als malalts.

S’han aplicat àmpliament tractaments d’eficàcia no comprovada, com la cloroquina. Metges d’especialitats diferents han hagut de reciclar-se ràpidament i assistir a pacients de covid19. Hi ha hagut manca de protecció i suport dels professionals de la salut, com haver de treballar sense protecció adequada dels EPI’s o Equips de Protecció Individual. Hi ha hagut manca de llits a les UVIS, provocant que s’han hagut de seleccionar estrictament els malalts. S’ha deixat de tractar pacients no covid19. Hi ha temes de confidencialitat, tensions amb la recerca, canvi de paradigma d’una medicina assistencial personalitzada a una que prioritza la salut pública.

Tot això ha provocat una sobrecàrrega ètica en els professionals, que s’han vist obligats a atendre amb manca de condicions, inclòs de mitjans de protecció, demostrant la seva professionalitat i resiliència, que ha estat agraïda per la població amb els aplaudiments. S’ha vist molt necessària la reflexió constant i han tingut un freqüent contacte amb la mort, havent de treballar amb molta incertesa.

La professora de Dret Administratiu Dra. Laura Salamero, experta en la tutela dels drets socials i en temes de salut pública i drets individuals, ha fet una ponència sobre la limitació dels drets individuals en la pandèmia, com el de mobilitat i la privacitat, amb el dret a la intimitat i protecció de dades. Ha fet un extens repàs de la legislació existent al respecte, des les lleis de salut pública al dret d’excepció i l’estat d’alarma, demostrant que estan antiquades, sent necessari actualitzar-les per donar garanties de seguretat jurídica, ja que afecten als drets fonamentals i llibertat de les persones, al dret a la intimitat i a la protecció de dades. Ha fet referència a la geolocalització i als passaports immunitaris.

El dret ha de ser un instrument d’equilibri entre els interessos en conflicte: Salut pública versus els drets i llibertats individuals. Els juristes han de guardar els principis de proporcionalitat, igualtat i no discriminació, precaució i el de cientificitat. Considera indispensable la modificació de la legislació actual per garantir el respecte dels drets i llibertats dels ciutadans.

El Dr. Oriol Yuguero, metge del servei d’urgències de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, professor de Bioètica de la Facultat de Medicina  i president del Comitè d’Ètica Assistencial de Lleida, ha exposat el tema: Més enllà de la pandèmia. Reptes pendents del sistema sanitari, exposant els problemes assistencials en que s’han trobat, amb un excés de pressió assistencial, manca de lideratges clínics i de recursos, havent de treballar sense suficients EPI’s o equips de protecció individual, patint un escàs recolzament de l’administració.

Ha comparat la gestió del cansament dels professionals i risc de burn out amb l’exemple del canari que a les mines serveix d’avís de perill d’intoxicació al ser el primer que mor si hi ha gasos tòxics, dient que la solució no és “buscar canaris més resilients” sinó invertir en la sanitat pública.

Com a membre de la comissió d’experts que ha fet 30 propostes al Govern per enfortir el sistema sanitari, n’ha presentat un resum de les mateixes, que s’agrupen en: finançament suficient, salut pública sòlida, modernització de la gestió dels centres, model assistencial integral, lideratge professional, participació ciutadana, recerca i innovació competitives i transformació digital.

Comenta els efectes de la pandèmia sobre l’atenció als malalts, creant-se més retard a l’atenció als pacients amb patologies no covid, dificultats en l’atenció als malalts crònics, i l’aparició de patologies psíquiques, esgotament, i l’impacte econòmic.

Enumera els reptes pendents: eliminar les fake news, endegar campanyes de sensibilització, especialment als joves, generar confiança en la ciutadania, treball en equip dels diferents nivells assistencials, millora de les condicions laborals i del finançament.

El Dr. Miguel Leon, metge intensivista, professor de la Facultat de Medicina i membre del Comitè d’Ètica Assistencial, ha exposat l’experiència de la pandèmia en les unitats de cures intensives, el com han seguit el principis de bioètica: El de beneficència davant la sobrecàrrega assistencial que suposa l’atenció als malalts Covid19, provant diferents medicacions, facilitant les videotrucades amb les famílies, que milloren els traumes emocionals dels malalts;  el de no maleficència, intentant evitar i tractar les complicacions que apareixen als malalts, com les infeccions nosocomials, les trombosis, etc.; el d’autonomia, procurant saber i respectar els desitjos i preferències dels malalts, decisions per representació; i el de justícia, davant la manca de llits i de personal, que s’ha pal·liat en part amb un pla de contingència, amb voluntariat de professionals d’altres especialitats: s’han consensuat criteris compartits d’ingrés a les UVI’s, ofert alternatives creant unitats de cures entremigs, ampliant les UCI’s en altres espais de l’hospital, la limitació de l’edat per la gran comorbilitat, adequat la intensitat terapèutica segons evolució, no ingressant els malalts als quals els beneficis que obtinguin siguin mínims, no seguint el principi de qui primer arriba primer ingressa, sinó tenint en compte el cost/oportunitat.

Acaba ressaltant la gran solidaritat que ha augmentat per la pandèmia, com el suport psicològic als professionals de la UVI que s’ha instaurat.

El Professor Titular de Dret Administratiu i expert en dret sanitari, Dr. Cèsar Cierco, ha exposat el tema: Salut pública, marc legal i pandèmia. Ha analitzat la Llei de la Salut Pública, demostrant la seva insuficiència. Senyala la necessitat d’evitar la “infodèmia” de la desinformació, insistir en que es facin recomanacions, com la vacunació infantil, que no és obligatòria i en canvi quasi tothom l’accepta.

El dret durant la pandèmia serveix perquè els que prenen decisions puguin fer-ho de manera ràpida, segura, confiada. Les mesures han de ser proporcionals, necessàries i les menys restrictives entre totes les possibles. Es requereix una adequació de la legislació espanyola a les necessitats de la salut pública, insistint en que cal una Llei de Salut Pública per garantir seguretat jurídica i exigir que el país estigui preparat per futures pandèmies.

El Dr. Ramon Mur, metge d’Assistència Primària i President del Col·legi de Metges de Lleida, ha exposat els efectes de la Pandèmia en l’atenció primària. De cóm el confinament dels primers mesos va provocar l’empitjorament de malalties que requerien anar aviat a urgències i els pacients s’han quedat masses dies a casa abans d’anar-hi. Els metges de primària han patit la manca de EPI’s. Els Centres d’Assistència Primària s’han adaptat a doble circuit covid i no covid,

A Lleida la ràpida aparició de la segona onada a l’estiu pel treball en fred dels escorxadors i càmeres de carn i fruita, i la immigració dels temporers, maltractats, que han hagut de quedar-se a dormir al carrer fins que l’alarma social va fer que els oferissin dormir en un pavelló, ha suposat la tempesta perfecta i ha agafat als professionals cansats. Hi ha una mancança de lideratge.

El reforç necessari de l’assistència primària està trigant massa. S’ha de descarregar als metges del 80% del treball administratiu que fan per poder dedicar-se a l’assistència i així mancaran menys metges. Ha exposat el fet de que l’Administració de l’Estat està donant títols d’especialista a molts metges estrangers i convalidant títols de metges, comportant-se com la més gran Facultat de Medicina d’Espanya, mentre que per les pitjors condicions dels metges espanyols, un bon nombre emigren a altres països europeus.

Ha agraït l’excel·lent resposta dels metges jubilats a la demanda de voluntaris que va fer el Col·legi de Metges. Ha insistit en la necessària qualitat de l’acte mèdic i per això ha de ser accessible pel malalt, que li ha de tenir confiança i garantir la confidencialitat. És necessària la relació metge malalt, tant presencial com telefònica, i tenir temps per dedicar als malalts. La Història Clínica Compartida és útil, essent necessari que el metge sigui el qui expliqui als malalts els resultats de les proves complementàries.

Acaba ressaltant que la bioètica és indispensable per evitar el deteriorament de la medicina.

Morir en temps de pandèmia és el tema que han tractat la Dra. Maria Nabal, Metge cap de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital U. Arnau de Vilanova i professora de la Facultat de Medicina de la UdL i el Dr. Antoni Barceló, Metge cap de Pal·liatius de l’Hospital Nadal Meroles.

El Dr. Barceló va explicar la seva experiència diària amb malalts terminals i crònics i d’edat avançada de Covid19, amb una mortalitat d’un terç dels ingressats. El tractament pal·liatiu que els dóna als malalts de control de símptomes físics, emocionals, socials i espirituals, permetent que morin sense dolor ni angoixa ni ofec, amb serenor, en ambient tranquil, relaxat, no sols, acompanyats dels seus familiars i sense temes pendents, respectant-se la vida i forma de morir de cadascú, evitant l’obstinació terapèutica.

Treballen en equip interdisciplinar, senyalant el psicòleg i el fisioterapeuta, permetent disminuir els dies d’ingrés. Segueixen els principis de bioètica de beneficència, no maleficència, justícia i autonomia, informant al malalt i família i respectant els drets dels malalts. Ha presentat uns casos clínics facilitant la participació dels assistents a les jornades mitjançant el programa Kahoot.

La Dra. Nabal ha recordat els fins de la medicina del Hasting Center Report, en que no sols és l’atenció i cura els malalts, sinó també la prevenció de les malalties i promoció i manteniment de la salut, l’alleujament del dolor i dels sofriments, l’atenció als malalts incurables, l’evitació de la mort prematura i la cerca d’una mort tranquil·la.

Segons reconeix la OMS les cures pal·liatives són un dret humà a la salut, que s’han de prestar en serveis integrats de salut centrats en les persones i les seves necessitats. Durant la primera onada han estat poc demandats.

Ha insistit en que l’assistència ha de seguir els quatre principis universals de la bioètica, i cóm les cures pal·liatives ofereixen una beneficència apropiada amb el control de símptomes i optimització de cures, així com el respecte de l’autonomia del malalt, amb una atenció centrada en el pacient, seguint els seus valors, desitjos i prioritats. Una atenció multidisciplinar. Ha recordat que en salut som responsables de la nostres esforços, però no dels resultats que s’obtinguin.

Hi ha dificultat d’acceptar i parlar de la mort per part dels professionals, dels malalts i de les famílies. S’ha de treballar en equip entre especialitats i disciplines. Les cures pal·liatives han de començar aviat combinant l’atenció al malalt amb els oncòlegs, per progressivament anar agafant més protagonisme, a mesura que hi ha menys tractaments útils oncològics, i no acaben amb la mort del pacient, sinó que atenen el dol dels familiars.  Hi ha una inequitat de recursos. Tothom hauria de tenir accés a les cures pal·liatives.

En època de pandèmia s’han d’oferir les mateixes cures pal·liatives que abans de la mateixa, tenint en compte les situacions funcionals i les pluripatologies prèvies dels malalts, la gravetat de l’actual quadre clínic i evolució, procurant respectar els desitjos i prioritats del malalt. És necessària la formació, tant en el pregrau, com en el postgrau com en la formació contínua. S’ha de seguir la ètica de la cura.

Finalment el Dr. Joan Viñas ha tractat el tema: Què en podem aprendre de la pandèmia. . Ha fet un resum de la història de la bioètica. Ha presentat els fets assistencials més importants provocats per la pandèmia: la medicina primària està molt sobrecarregada, amb retard en l’atenció als malalts no covid, i els professionals de la salut estan patint un esgotament i desassossec que requereix l’urgent actuació de l’Administració per resoldre les mancances, sobretot, de personal i d’organització. En la primera onada la manca de EPI’s va provocar que 14 metges morissin a Catalunya de Covd-19. Als hospitals i UVI’s es va haver de prioritzar els pacients que s’assistien. L’atenció al final de la vida va patir molt al no poder deixar estar acompanyats pels familiars. S’han vist afectats varis principis bioètics i deshumanitzada l’assistència, havent-se d’aparcar l’assistència dels malalts d’altres patologies, incrementant-se les llistes d’espera.

Considera que cal una revisió en profunditat de la sanitat i una formació en bioètica i professionalitat dels professionals de la salut. Cal un canvi social dirigint el progrés al bé comú, fomentant la solidaritat, canviant els estils de vida, reduint el consumisme per fer un planeta habitable, i respectant la ecoètica. Cal atendre les necessitats de les persones vulnerables. S’ha d’educar sanitàriament i social a la població i disminuir les diferències entre rics i pobres, posant l’economia al servei de les persones.

Les institucions tenen una responsabilitat ètica. Han de fer cas del codi ètic que disposen. Tant en l’assistència com en el control epidemiològic s’han de respectar la intimitat, llibertat, consentiment, confidencialitat i el secret professional, sense discriminacions. El control epidemiològic de la pandèmia ha se ser ètic: sense discriminacions .

Cal una atenció preferent a les persones més vulnerables. Evitar la soledat i ajudar als més fràgils. No discriminar per cap motiu: edat, raça, sexe, recursos. La sanitat ha d’estar a l’abast de tothom, fent una distribució ètica dels recursos limitats. Quan surti la vacuna, s’ha de distribuir de manera ètica. Sense discriminacions.

S’han de seguir estrictament les bones pràctiques en recerca i respectar els drets humans i els principis humanistes: la intimitat i secret professional. S’ha de ser humils i prudents. Quan és necessari la bioètica ha d’anar contracorrent de la opinió pública. Els Comitès d’Ètica Assistencial són de gran ajut, així com els comitès d’ètica nacionals. L’edat per sí sola no és un criteri de selecció, sinó l’adequació dels recursos segons la seva utilitat, segons el quocient risc/benefici. S’han de reformar els plans d’estudis de medicina per incrementar els aspectes de tolerància de la incertesa,  atenció al final de la vida, acceptació de la mort i encaix emocional. S’ha de formar en l’hàbit reflexiu, tolerància a la incertesa i l’encaix emocional en situacions d’estrès.

Les polítiques de salut pública sobre el covid-19 han d’estar justificades, per lo qual:

El seu objectiu ha de ser realment la millora de la salut de la població. Han de perseguir l’eficàcia en l’assoliment d’aquest objectiu. Les càrregues imposades a la població han de ser públicament justificades, compreses i acceptades –en la mesura del possible- per part de tothom qui està o estarà afectat. Les càrregues s’han de minimitzar o, en el seu defecte, buscar alternatives. Les càrregues i els beneficis han d’estar equilibrats. Totes les mesures de salut pública, malgrat persegueixen un bé col·lectiu, s’han d’implementar amb una distribució justa de riscos i beneficis entre la població, sense cap discriminació social i atenent prioritàriament a les persones amb més vulnerabilitat davant de la malaltia.

S’ha d’actuar amb prudència i solidàriament. L’ètica de la cura i de la virtut són molt importants. S’ha de tenir en compte el quocient risc/benefici abans de prendre qualsevol decisió. Els protocols s’han d’humanitzar i personalitzar, no aplicar automàticament. Una bona manera de cuidar al cuidador, als professionals, és mitjançant el foment de grups professionals de reflexió tipus grups Balint, sent molt important fomentar la interioritat personal. Treballar l’acceptació de la limitació de la vida i procés de morir per oferir una bona mort evitant l’obstinació terapèutica. Els professionals tenen el compromís ètic de denunciar la falta de mitjans que impedeixen oferir una bona qualitat de l’assistència.

Malgrat les sessions han hagut de fer-se per plataforma digital, el debat entre els 300 inscrits al curs i els ponents ha estat viu, i sobretot, els foros oberts sobre els temes de les ponències ha estat molt participatius, sobretot el de la mort, el de la professionalisme i formació, junt al de si cal un canari en la mina, i tots estaven d’acord en que cal una reforma legal al respecte de la salut pública i emergències sanitàries.

Joan Viñas

Dr. Ángel Rodríguez

Universitat de Lleida

La pregunta así simplemente planteada tal vez pueda tener una respuesta clara, a mi entender: no. Sin embargo hay otros puntos y otras consideraciones que sí necesitan discutirse y matices que hay que aclarar. En primer lugar, cuando se hacen comparaciones hay que saber qué es lo que se compara. En el caso de las dietas veganas, si las comparamos con las dietas hipergrasas centroeuropeas y norteamericana basadas en el fast food, efectivamente, pueden tener ventajas para la salud, pero sin las comparamos con dietas variadas y equilibradas al estilo de las dietas asiáticas o la dieta mediterránea, seguramente no. En segundo lugar, además de la influencia en la salud, hay otras consideraciones de las dietas vegetarianas que pueden tener importancia y que necesitan una discusión más en profundidad.

¿Qué es una dieta vegetariana?

En general, se entiende por dieta vegetariana la que se basa total o casi totalmente en la ingesta de vegetales como única fuente de alimentos. Existen diferentes tipos de dietas vegetarianas en función del grado de exclusividad de la fuente de alimentos. Así, según el grado de exclusividad de los alimentos de origen vegetal, tendremos los siguientes posibles tipos de dietas:

Tabla 1. Tipos, componentes y características de las dietas vegetarianas.

Como se puede apreciar en la tabla anterior, las dietas lactovegetarianas, ovolactovegetarianas y las vegetarianas parciales son fáciles de confeccionar y nutricionalmente no suelen plantear problemas de déficits nutricionales. Los problemas pueden darse con las dietas vegetarianas estrictas (veganas) y se dan prácticamente siempre con las dietas fructovegetarianas. Estas últimas son realmente poco frecuentes, pero las primeras, las dieta veganas, están muy extendidas y actualmente muy de moda. Cada vez más caras conocidas de famosos se han propuesto popularizar esta práctica alimentaria, como, por ejemplo, Beyoncé, Pamela Anderson, Stella McCartney, o Miley Cyrus, entre otras. Centremos la discusión, pues, en este tipo de dietas: la dieta vegana.

Digamos por adelantado que las dietas veganas pueden ser nutricionalmente correctas si están bien planteadas y balanceadas, es decir, que pueden contener todos los nutrientes requeridos por el organismo, aunque esto no siempre resulta fácil de hacer ni está al alcance de todo el mundo. Sin embargo, si no están bien confeccionadas pueden tener insuficiencias nutricionales, como el déficit de proteínas, especialmente de alta calidad, y el déficit de vitaminas B₁₂, D y B_2, y de algunos minerales tales como el calcio, hierro y zinc.

La palabra “veganismo” nació en Gran Bretaña el 1 de noviembre de 1944 a partir de Donald Watson, uno de los fundadores de la Vegan Society de Inglaterra. Por ello, cada 1 de noviembre se celebra el Día Mundial del Veganismo. ¿Y qué es ser vegano? “Un vegano es una persona que ha decidido no consumir, ni utilizar, ni explotar a los animales en forma alguna. En ningún ámbito, en ningún momento, es decir, que no consume productos de origen animal”, según la nutricionista Marta Martínez, máster en Nutrición y Salud por la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)  en una entrevista con Infosalus. Así, estas personas excluyen de su dieta, además de la carne y el pescado, la leche, los huevos, la miel, la mantequilla o el queso, así como el uso de prendas y objetos que proceden de los animales o que han sido testados en ellos. En su Guía para el vegano imperfecto, afirma que una persona vegana puede estar “igual de sana” que una persona omnívora pero no es necesariamente mejor para la salud. Además, asegura que una dieta vegana no se tiene que plantear para adelgazar ni para conseguir más musculatura y tono muscular ni para estar más sano.

¿Por qué el auge del veganismo en el mundo?

            Es cierto que el vegetarianismo está de moda y que la proporción de personas que se pasan al   veganismo va en aumento. En España, entre el 0,2% y el 1,3% de la población es vegana, lo que supone unas 700.000 personas. En Reino Unido, por ejemplo, en la última década, el número de personas que se han hecho veganas se ha incrementado en un 350%. Los nutricionistas confirman que cada vez más personas acuden a sus consultas para dar el paso y pasarme al veganismo. Pero, en general, realmente la inmensa mayoría de personas que deciden ser veganas no lo hacen por motivos nutricionales ni por otras cuestiones relacionadas con la salud sino que lo hacen por motivos de otra índole, como por ejemplo los siguientes:

• Por motivos de gustos alimentarios (hay muchas personas que el gusto, el olor o el aspecto de los alimentos cárnicos o del pescado no les gusta o, incluso, les repugna).
• Por motivos éticos relacionados con la muerte de los animales (hay personas que consideran cruel criar animales para luego matarlos y convertirlos en alimentos, negándose a ingerir alimentos que ellos consideran “de cadáveres”).
• Por motivos filosóficos en la línea de las corrientes animalistas (muchas personas militantes de estas filosofías niegan el derecho del hombre a utilizar a los animales ni para su provecho ni para su alimentación). Probablemente este es el motivo actual por el cual más personas se pasan al campo vegano.
• Por motivos ecológicos y medioambientales (muchas personas e incluso numerosas instituciones han alertado en los últimos años, desde diferentes ámbitos, sobre la necesidad inminente de reducir el consumo de productos cárnicos por motivos medioambientales, pues son necesarios 10 kg de vegetales para producir 1 kg de carne, resultando por ello que la alimentación humana con abundancia de carnes difícilmente es sostenible para el planeta).
• Algunos lo hacen “por innovar, por conocer cosas nuevas o porque está de moda”.
• Finalmente, hay algunas personas que, mal informadas, creen erróneamente que los alimentos cárnicos contienen “toxinas cárnicas” perjudiciales para la salud.

Por tanto y en resumen, las personas que se convierten en veganas casi en su totalidad lo hacen movidas por creencias y no por convicciones nutricionales basadas en la evidencia científica.

En otro orden de cosas, muchos individuos adheridos al veganismo lo hacen como con una especie de militancia activa “ya que este cuestiona temas éticos, medioambientales, sociales, políticos y económicos” desde un posicionamiento activo frente al sistema. Ser vegano no es únicamente no comer animales, argumentan, sino que tampoco habría que vestirse con materiales procedentes de ellos, ni tener materiales en casa de procedencia animal. Algunos otros, consideran que “ser vegano consiste en no dejar nunca de aprender, ya que al final es una manera de enfrentarse al sistema desde una perspectiva global”.

¿Qué hay que hacer para hacer una dieta vegana nutricionalmente correcta?

Como no todos los alimentos vegetales contienen los mismos nutrientes ni la misma proporción de cada uno de ellos (ni la misma cantidad y tipo de aminoácidos, ni de lípidos ni de  minerales y vitaminas), por eso una dieta vegana debe contener una amplia variedad de alimentos y combinarlos entre sí de manera adecuada para que entre todos ellos puedan cubrir las necesidades del organismo. Por esta razón, clásicamente se han clasificado los alimentos de origen vegetal en cuatro grupos, en los cuales las limitaciones especialmente de aminoácidos esenciales son diferentes, de manera que combinándolos pueden balancearse entre sí hasta cierto punto. En la tabla siguiente se recogen los diferentes grupos, los alimentos más comunes que los componen y sus limitaciones en el contenido de aminoácidos, así como la recomendación de ingesta diaria.

Tabla 2. Grupos de alimentos vegetales, componentes y características y recomendaciones diarias.

¿Tienen ventajas de las dietas veganas?

El veganismo no es la pauta alimentaria más saludable que existe, aunque muchos puedan pensar lo contrario, en palabras de una conocida especialista en comida vegana, aunque  es cierto que vegetarianos y veganos suelen aparecer entre los sectores poblacionales con mejores índices de salud. La explicación a este hecho es que las personas pertenecientes a estas poblaciones se preocupan más que la población en general por su alimentación y por un estilo de vida sano.

Sin embargo, gran parte de las personas practicantes y algunos expertos nutricionistas consideran que las dietas vegetarianas sí son mejores para algunos tipos de personas, como, por ejemplo, personas con riesgo cardiovascular, con diabetes tipo 2, con obesidad, enfermedad de Parkinson, hipertensión arterial, litiasis renal y cáncer,  especialmente de colon. Igualmente, algunos estudios científicos parecen mostrar que “una dieta vegetariana estándar es mejor que una omnívora estándar”. Sin embargo, otros estudios no muestran evidencias concluyentes en pacientes con  enfermedad de Parkinson y artritis reumatoide.

También, según otros estudios, las poblaciones vegetarinas suelen tener menor riesgo de hipertensión, aunque esto está más relacionado con el IMC que con la dieta en sí. Aunque sí es cierto que la población vegetariana suele tener una presión arterial más baja, esto se relaciona sobre todo con su menor IMC, ya que es el sobrepeso uno de los principales factores de riesgo de esta patología. Igualmente, las poblaciones vegetarianas tienen menor riesgo de accidentes cardiovasculares. A nivel epidemiológico, hay estudios que recogen datos de decenas de miles de personas, como los estudios de los Adventistas del Séptimo Día en Estados Unidos o los del EPIC Oxford, donde se ha visto que esas poblaciones vegetarianas tienen un menor riesgo de accidentes cardiovasculares.

¿Tienen inconvenientes de las dietas veganas?

En conjunto, todos los alimentos de origen vegetariano tienen limitaciones en cuanto a la cantidad y calidad de los aminoácidos, aporte de calcio, de hierro orgánico y de vitamina B_12, vitamina D y ácidos grasos poliinsaturados. Estas deficiencias se producen especialmente con las dietas más estrictas y las fructovegetarianas, y en aquellas situaciones de mayor demanda  nutricional como son  las situaciones de estrés, las etapas de crecimiento, lactancia, embarazo y estrés psíquico.

Las deficiencias de aminoácidos se pueden paliar priorizando alimentos de mayor contenido proteico (derivados de la soja, frutos secos, etc.) y combinando bien los diferentes grupos de alimentos de tal manera que se puedan complementar unos con otros. En último extremo, estas carencias pueden eliminarse o minimizarse si se añaden preparados con suplementos proteicos.

La carencia de vitamina B₁₂, que solo se encuentra en productos de origen animal,  es uno de los inconvenientes más importantes de las dietas veganas. Los seres humanos, al eliminar de la dieta los lácteos, los huevos, la carne y el pescado, no tienen ninguna forma de conseguir B₁₂, activa y biodisponible,  por lo que la única manera de subsanarlo es recurrir a tomar suplementos de esta vitamina. Esto es especialmente trascendente en personas con mayores demandas nutricionales, como personas mayores, niños pequeños y embarazadas.

Las deficiencias de calcio, hierro y vitamina D no son tan evidentes ni tan trascendentes y algunos las equiparan a las del resto de la población. Por ejemplo, algunos creen que en personas vegetarianas de largo recorrido puede haber una adaptación metabólica a las ingestas de hierro hemo más bajas (y más altas de hierro no hemo), de manera que aumenta la absorción y disminuye la excreción de éste, con lo cual se minimiza el riesgo de desarrollar anemia ferropénica. En la siguiente tabla se recogen los principales inconvenientes de las dietas veganas, así como sus consecuencias nutricionales y medidas para paliarlas.

Tabla 3. Inconvenientes de las dietas veganas, consecuencias y medidas correctoras.

Errores que cometen algunas personas a hacerse veganas

Hay personas que se pasan al veganismo con la creencia de que este tipo de alimentación es una especie de panacea que subsana todo tipo de problemas, cosa que evidentemente no es cierta. Algunos de los errores que cometen estas personas son los siguientes:

• Creer que comer más verde te hará adelgazar. La realidad es que si se pierde peso es porque se come menos y si se gana es porque se come más. Sustituir la carne o el pescado por platos de arroz o pasta, aumentando significativamente su consumo llevará inevitablemente a ganar peso y engordar.
• Tratar de llegar de golpe al veganismo. Si se está acostumbrado a una dieta omnívora, pasar de golpe al veganismo, no solo puede ser complicado a nivel emocional y de socialización, sino también físicamente.  Se recomienda que sea un proceso gradual. Según Nika López, artista ecológica y activista vegana, “es un camino largo, que requiere de un proceso complejo de reeducación y, sobre todo, de dar con los agentes adecuados para que nos acompañen”.
• Creer que el cuerpo cambia cuando se pasa a hacer una dieta vegana o vegetariana. La respuesta es que no hay cambios repentinos en el organismo por un cambio de dieta, pero sí puede haber cambios en la digestión al aumentarse de repente el consumo de fibra, aunque se suele regular en poco tiempo. Sí  puede haber cambios a largo plazo y a peor, si la dieta está mal planeada.
• Creer que las dietas vegetarianas producen distensión abdominal. Es cierto que en algunas personas puede producirse, pero esto puede deberse a que su microbiota no esté adaptada —porque antes comían pocos alimentos ricos en fibra, como las legumbres, por ejemplo— y genere mayor cantidad de gases.
• Productos veganos ultraprocesados. Muchos de los alimentos vegetarianos que se expenden en el comercio actual son procesados y ultraprocesados. Esto era impensable en los primeros años del veganismo, pero es prácticamente la norma durante los últimos años. Hacerse vegano por buscar una dieta más natural y sostenible y hacerlo a base de alimentos ultraprocesados no parece nada coherente.
• No tener en cuenta el origen de los alimentos. Muchos alimentos de moda en el veganismo provienen de lugares muy lejanos, lo cual resulta no sostenible y supone un impacto ecológico negativo para el planeta. “No tiene ningún sentido hacerse vegetariano por ética hacia los animales y consumir alimentos cuya producción comporta la destrucción de ecosistemas en otros lugares del planeta”, en palabras de un cocinero vegano de moda.

Consecuencias

Como queda dicho no hay evidencias científicas de que las dietas veganas sean nutricionalmente más beneficiosas para la salud que una dieta omnívora equilibrada y bien planteada, bien al contrario, pueden tener deficiencias nutricionales de varios tipos, sobre todo si son estrictas y no bien planteadas, como se ha visto anteriormente. No hay razones de salud para hacerse vegetariano, pero sí que el movimiento vegetariano tiene razón en algunas cuestiones como la siguientes: Por un lado, diversas agrupaciones ecologistas han alertado en los últimos años de la necesidad de reducir drásticamente el consumo de carne y lácteos para preservar la salud del planeta. Según un reciente Informe sobre el Uso de la Tierra, divulgado el pasado mes de agosto por el Panel Intergubernamental de Cambio Climático (IPCC), una organización de Naciones Unidas, alerta de que el alto consumo de carne vacuna, especialmente en occidente, está agravando de forma crucial la crisis climática. Por otro lado, la OMS recomienda disminuir el consumo de carne en el mundo, lo que ha dado lugar a la reducción de su consumo, una tendencia sostenida en los últimos años a nivel mundial. En Reino Unido, por ejemplo, un estudio realizado por la cadena de supermercados Sainsbury señaló que el 91% de los británicos está reduciendo activamente el consumo de carne, no solo por motivos de salud, sino también por cuestiones éticas y medioambientales. En España, por su parte, según datos del MAPA que recoge el Informe del Consumo Alimentario, se consumió en 2018 un 2,6% menos de carne que en 2017, una cifra que ha ido a la baja de forma sostenida en los últimos siete años. Al fin y al cabo, esto no es ni más ni menos que volver a lo que nuestros padres y nuestros antepasados han hecho a lo largo del tiempo y ahora estamos perdiendo, es decir, volver a la dieta mediterránea tradicional.

Bibliografía

https://www.vitonica.com/dietas/15-claves-para-llevar-dieta-vegana-saludable

https://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/05/160520_salud_dieta_vegana_riesgos_il

https://www.provegan.info/es/alimentacion/las-7-reglas-basicas-de-una-alimentacion-vegana-saludable/

https://enfamilia.aeped.es/vida-sana/dietas-vegetarianas

https://archive.ipcc.ch/home_languages_main_spanish.shtml

https://www.mapa.gob.es/images/es/20190807_informedeconsumo2018pdf_tcm30-512256.pdf

Dr. Manel Camps Surroca 

Les publicacions periòdiques del Col·legi de Metges de Lleida, amb noms diferents, es van iniciar l’any 1886 i, encara que amb períodes de discontinuïtat, perduren actualment.  

L’any 1886, un grup de metges lleidatans –Camil Castells, Josep Oriol Combelles, Francesc Fontanals i Josep Maria Vicens, entre altres-, van crear un organisme que representés els interessos de la classe mèdica amb independència dels poders polítics. 

La idea, que es va estendre ràpidament a altres territoris de la nació, va ser capaç de produir progressivament una sèrie de canvis legislatius marcats molt concretament pels anys 1898, 1904 i 1917. 

Aquell any 1886 i la primera d’aquestes fites (1898), van representar els dos punts culminants de l’etapa inicial del Col·legi de Metges de Lleida, i les dues següents (1904 i 1917), la de consolidació definitiva. 

La gestació completa va durar 31 anys i el part va ser al final una bessonada: el Col·legi de Metges i el seu Butlletí totalment consolidats. 

Les associacions de les professions en general, amb el nom de gremis, confraries o col·legis, segons els llocs i el temps, és molt antiga i ha perdurat fins els nostres dies.  

Amb la creació del Col·legi de Metges quedava ja molt lluny aquell antic gremi o confraria dels doctors en Medicina i dels mestres en Cirurgia de la Lleida del 1600. 

Però la novetat no va fer perdre els orígens ni el concepte de gremi, que com sabem equival a la llar i a la intimitat, on solament hi té accés la família, en el nostre cas la mèdica. Així és com els seus creadors veien i sentien el Col·legi de Metges i el seu Butlletí. 

Les publicacions del Col·legi han tingut un recorregut molt clar: 

1) Les del Col·legi inicial, representades pel Boletín Clínico de Lérida (1886-1889) i per La Unión Médica (1895-1901) 

 2) Les del Col·legi consolidat, representades pel Boletín Médico (1902-1936) i el Nuevo Boletín Médico (1927-1936) 

3) La del Col·legi actual, representada pel Butlletí Mèdic (1996 fins a l’actualitat). 

Les publicacions del Col·legi inicial 

El 31 de maig de 1886 es va celebrar una assemblea dels metges de Lleida, on el doctor Camil Castells va exposar els avantatges que reportaria a la classe mèdica la fundació d’una entitat que servís de base als drets dels professionals, que constituís el més legítim camí d’unió i que fos, al mateix temps, centre d’il·lustració dels avenços científics de l’època.  

La idea va ser aprovada per unanimitat i es va crear la primera junta de govern del que s’anomenaria “Colegio Médico-Quirúrgico”, presidida pel metge i catedràtic de Matemàtiques de l’Institut, Josep Oriol Combelles i Navarra (Barcelona, 1841 – Lleida, 1897). 

Al mateix temps es va voler dotar l’associació d’una eina on poder expressar periòdicament i amb caràcter oficial les seves idees. Aquest instrument el van batejar amb el nom de “Boletín Clínico de Lérida” (1886-1889) i el va començar a dirigir el doctor Camil Castells i Ballespí (Lleida, 1854 - Bilbao, 1912), germà de la coneguda doctora Martina Castells i destacat metge en el camp de la Hidrologia. 

La finalitat de la revista era la defensa dels interessos de la classe mèdica i la propagació dels coneixements científics mèdics i farmacèutics de l’època. 

La publicació va finalitzar l’any 1889 i després va estar aturada sis anys, fins el 1895, any en què es va reprendre amb el nom de “La Unión Médica” (1895-1901).  

Les publicacions del Col·legi consolidat 

Tres anys després de la represa, el 12 d’abril de 1898, un R.D. creava els col·legis de metges i imposava l’obligació de col·legiar-se a tots els metges de la nació, començant així un nou període que a Lleida es va caracteritzar pel canvi de nom de “Colegio Médico-Quirúrgico”pel de “Colegio de Médicos”. 

Els metges de Lleida al principi es van oposar a aquesta obligatorietat argüint que la seva associació mèdica era una de les més antigues d’Espanya, ja que s’havia creat feia dotze anys i s’havia desenvolupat sense cap mena de càstigs ni denúncies i s’hi afiliava qui volia, sense cap obligació. 

La nova revista, titulada “La Unión Médica” (1895-1901), va continuar amb la mateixa ideologia que el seu antecessor “Boletín Clínico de Lérida (1886-1889).  

El seu primer director va ser el venerable metge de la Casa de Misericòrdia, doctor Marià Torres i Castellà (el Tarròs, 1848 – Lleida, 1934), pare i avi dels coneguts metges Humbert i Màrius Torres i autor d’un opuscle sobre l’epidèmia de còlera de 1885 viscuda per ell. 

La publicació duraria sis anys i, ja cap al final, el va substituir com a director el doctor Francesc Fontanals i Araujo (Lleida, 1863 –Lleida, 1928), valuós metge lleidatà en la lluita contra les malalties infeccioses i el millor epidemiòleg de Lleida després de Jaume d’Agramunt. 

La revista va incloure una secció dedicada a biografies de metges, anomenada “Album de la Unión Médica”. 

Dos anys abans de l’aparició de la R.O d’11 d’octubre de 1904, que va ordenar que els col·legis fossin declarats oficials, es va començar a editar la tercera revista, anomenada el “Boletín Médico” (1902-1936). 

Aquesta va ser la publicació del Col·legi ja consolidat. Va durar fins a la Guerra Civil i va cobrir les etapes històriques de la dictadura de Primo de Rivera, Segona República i les primeries de la Guerra Civil del 1936. 

El seu primer director va ser el doctor Joan Llorens i Fàbrega (Lleida, 1886 – Lleida, 1937), autor de “L’Universitat de Lleyda” (1901), obra premiada en els Jocs Florals. 

El substituí en la direcció, a partir de l’1 de gener de 1917, el doctor Amali Prim i Seguí (Lleida, 1878 - Lleida, 1937), metge wagnerià molt preocupat per les qüestions d’higiene alimentària i ànima del Col·legi fins la seva mort en el bombardeig de 1937.  

Amali Prim va ser un gran defensor de la col·legiació, que el R.D. de 15 de maig de 1917 va fer definitivament obligatòria. Dirigí la revista fins el 1921. 

L’any 1922, durant la presidència del ginecòleg, poeta i polític, doctor Josep Estadella i Arnó (Lleida, 1880 – Barcelona, 1951), el “Boletín Médico” passà a ser propietat exclusiva del Col·legi i es va nomenar director l’oftalmòleg doctor Robert Perenya i Reixachs (Lleida, 1890 – Sant Just Desvern, 1952). 

A partir del mes de juliol de 1926, el  va substituir en la direcció el metge i poeta doctor Ferran Colàs i Mateo (Lleida, 1890 – Lleida, 1982) i el mes de juny de 1930 fou director l’oftalmòleg doctor Antoni Pujadas i Fabregat (Sant Martí de Tous, 1892 – Reus, 1976), amb el qual la revista es publicà en català, malgrat que no va ser fins el juliol de 1934 que passà a titular-se Butlletí Mèdic. La publicació perdurà fins l’any 1936 i el seu últim director va ser el doctor Josep Baró i Bonet, metge que va ser afusellat durant la Guerra Civil. 

El “Boletín Médico” constava de les seccions professional, científica, oficial, actes de la junta directiva, comunicat sanitari (malalties que afectaven la ciutat), necrològica, bibliogràfica i notícies. 

L’any 1927, el doctor Robert Perenya, en haver deixat la direcció del “Boletín Médico”, es va fer càrrec del “Nuevo Boletín Médico”, que es va publicar fins el 1936.  

Les publicacions del Col·legi actual 

A la postguerra es va prohibir tota mena de publicacions col·legials i no va ser fins l’any 1975 que es reprengué amb els “Anales”. 

Anys després, la Junta de Govern presidida pel pediatra doctor Bonaventura Lladonosa i Gallart (Alguaire, 1928), va decidir recuperar l’antic Butlletí Mèdic, que havia deixat d’existir l’any 1936. 

El primer número va sortir el mes d’agost de 1996 i la publicació continuà amb un ritme bimensual fins el mes de desembre de 1998, data que marca el final de la seva primera etapa. 

Es va nomenar cap de redacció el doctor José Antonio Morales del Rio (Lleida, 1960), metge de la primera promoció de la nova Facultat de Medicina, el qual la recordava amb afecte en el Butlletí número 7, dedicat exclusivament a la celebració del 700 aniversari de la fundació de l’antic Estudi General. 

Aquest nou Butlletí, tal com es diu en el seu primer número, va néixer amb la voluntat de cooperació del Col·legi de Metges amb la Universitat de Lleida  

Recordem que l’any 1977 es va començar a estudiar Medicina a Lleida i el Col·legi va ajudar a posar en marxa uns estudis que enguany ja donaran lloc a la trenta-unena promoció de metges. 

La següent Junta de Govern, presidida pel cirurgià doctor Xavier Rodamilans de la O (Lleida, 1952), va continuar la publicació amb el mateix ritme i amb un consell de redacció dirigit per l’uròleg doctor Joan Flores i González (Solsona, 1952), el qual s’estrenà el mes de maig de 1999 amb el Butlletí número 16, canviant l’estil de la portada de la revista i ampliant considerablement el nombre de membres. 

Si bé la finalitat última i essencial del Col·legi, tal com la va definir molt bé el doctor Rodamilans en el Butlletí número 37, coincidint amb el 25 aniversari de la Facultat, és la de garantir la qualificació dels professionals i al mateix temps els drets dels ciutadans com a clients i consumidors de les seves activitats, la segona etapa del Butlletí continuà també amb la vocació de cooperar amb la Facultat. 

Si el doctor Joan Llorens i Fàbrega, que dirigí el “Boletín Médico” (1902-1936) fins el 1917, ja donava una gran importància a l’antiga Universitat de Lleida en un sentit d’enyorança d’un bé perdut, l’actual Butlletí ha de donar les gràcies al bé recuperat, perquè aquest li ha permès escriure moltes de les seves pàgines.  

El nou Butlletí segueix molt de prop l’evolució de la nostra Facultat de Medicina quant a la investigació bàsica i en dóna notícia. Sap molt bé que molts dels seus llicenciats acabaran exercint en l’àrea geogràfica del Col·legi. 

El Butlletí ens informa sobre les línies de recerca que es duen a terme en la nostra Facultat en camps tant importants com el desenvolupament del sistema nerviós, mort cel·lular, malalties degeneratives del sistema nerviós, bioestadística, genètica, estrès oxidatiu, cicle cel·lular eucariota, etc. 

De retruc, la Facultat i els seus alumnes valoren i aprecien el Col·legi, com ho demostra l’elecció de la seva actual presidenta, la doctora Rosa Maria Pérez i Pérez (Gimenells, 1963), com a padrina de la vint-i-novena promoció de metges, de l’any 2011, metgessa, a més, molt humanitària i amb una gran vocació docent. 

D’altra banda, el nou Butlletí ha tingut la sort de publicar-se en una etapa de la història de Lleida en la qual l’assistència mèdica està pràcticament a la mateixa altura que a Barcelona. Així ho reconeix l’editorial del número 75 de la revista, corresponent al mes de març de 2009. 

Això ha estat gràcies a l’empenta de les nostres institucions sanitàries, l’impuls de les quals les ha portat també a fer recerca clínica i el Butlletí en dóna notícia puntualment. 

Com veiem, el Butlletí compleix amb la tasca d’informar els metges de l’evolució científica de la Medicina a través, sobretot, de la investigació que es duu a terme en el seu territori.   

Però hem tenir en compte que l’estudi científic de les malalties constitueix solament un dels dos grans fonaments del magnífic edifici mil·lenari de la nostra professió. L’altre, que és el diàleg metge malalt, el Butlletí, com veurem, també el té molt present.  

Deixant de banda que la primera i més essencial funció d’aquest diàleg és la de ser el primer pas per poder arribar al diagnòstic, hi ha també almenys dues coses bàsiques que el metge ha d’aconseguir dialogant amb el seu pacient i que incidiran molt en l’èxit del tractament. Una, que se li ha de dir el que més convingui per la seva salut. L'altra, que no s'ha d'abandonar mai el malalt, encara que el diàleg es faci cada vegada més difícil per la dificultat de mantenir-li l'esperança de vida. 

A propòsit d'això, recordo el cas del metge de Lleida Melchor Ferrer i Pastor, que va fer el testament el 17 d'octubre de 1646. Molt religiós, com la majoria de metges i cirurgians de la seva època, el doctor Ferrer va ordenar que el pare rector del monestir de Nostra Senyora de la Mercè, l'ajudés a morir, suplicant-li que no el deixés ni de dia ni de nit, fins que fos mort. Per aquest servei va manar que li fossin donats els llibres de Pineda o de Sorita, donant-li facultat perquè elegís els que més li agradessin. 

Actualment, el diàleg amb el pacient viu una profunda crisi. Hi ha metges vells que ho perceben així perquè l’edat els hi ha permès viure el canvi que ha experimentat la relació metge malalt en pocs anys.  

Els que ens dediquem a la història i a la medicina, sabem que de les quatre virtuts cardinals -prudència, justícia, fortalesa i temprança- potser la més important, tant per l'historiador com pel metge, és la prudència. I el gran enemic d'aquesta és la pressa. La societat actual de la velocitat, és molt difícil que encaixi amb el diàleg entre les persones, que per naturalesa necessita calma i temps.  

Cal buscar solucions enèrgiques si volem evitar el progrés indiscriminat de l’epidèmia de la medicina virtual i recuperar l’antic diàleg dels metges amb els seus pacients, ple d’intimitat, i tan beneficiós i gratificant per ambdues parts. 

El Butlletí, conscient de la seva importància, va crear la secció anomenada espai de l’ètica, dedicada bàsicament a la relació metge malalt, on s’informa els col·legiats sobre temes tan importants actualment com l’eutanàsia, la història clínica, el secret mèdic, la mort, les millors relacions entre metge i malalt, etc. 

El tema preocupa perquè un mal diàleg pot portar irremissiblement cap a la violència i aquesta cap a l’agressió als metges. Per això el Col·legi es va reunir amb el fiscal en cap de l’Audiència provincial per parlar del problema i posar les mesures adients (Butlletí 72).    

El tercer gran aspecte que contempla el Butlletí, són els esdeveniments notoris que afecten el Col·legi, tant els personals, a través de la informació sobre col·legiats destacats, com els col·lectius. 

Entre aquests últims destaca el centenari del Col·legi, que en el decurs de l’any 2000 va donar lloc a la celebració de diversos actes, la cloenda dels quals va coincidir amb el lliurament del primer premi del Col·legi a la Solidaritat en l’àmbit sanitari, que es va atorgar a Medicus Mundi. 

En aquest context commemoratiu, la Paeria va concedir la placa al mèrit científic de la ciutat al Col·legi de Metges i l’alcalde Antoni Siurana va lliurar el guardó al president Rodamilans a l’inici de les festes de maig, invitant-lo acte seguit a llegir el pregó de les festes. 

Cent anys abans, el 14 de maig de 1900, també durant la festa Major, el doctor Joan Llorens i Fàbregas rebia el premi dels Jocs Florals pel llibre que havia escrit sobre la Universitat de Lleida i que el Col·legi havia proposat com a tema per esser presentat als esmentats jocs. 

L’any 2004 es va iniciar amb la publicació del llibre “Orígens i evolució del Col·legi de Metges de Lleida” i es va acabar amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi al Col·legi. El doctor Rodamilans va atribuir el premi a la dedicació dels metges que durant cent 100 anys han treballat per guarir els habitants de les terres de Lleida; i tenint en compte la història i el futur a la vegada, amb un lúcid sentit de la continuïtat, va afegir que el reconeixement “s’ha d’entendre mirant enrere, però s’ha de viure mirant endavant”. 

He volgut posar de relleu aquests tres aspectes del Butlletí: el científic, el de la relació amb el malalt i el dels esdeveniments importants personals i col·lectius. 

Però el Butlletí, a més de tot això, dóna notícia pràcticament de tots els grans temes que interessen i preocupen els metges d’avui, molts d’ells relacionats directament amb les terres de Lleida i les seves institucions sanitàries. 

A través de les seves seccions, que a cura de la periodista Magda Ballester porten els noms de reportatge, parlem de, opinions, opinió, debat, història, ciència, assessoria, medicina d’avantguarda, informació col·legial, espai dels sèniors, etc., el Butlletí haurà aconseguit ser, sobretot, tal com ja va dir el doctor Camil Castells, “el més legítim camí d’unió” de la família mèdica lleidatana i l’eina que permetrà a les generacions futures saber el que ha estat la Medicina a Lleida durant el canvi de mil·lenni.  

Finalment, valguin aquestes últimes línies per felicitar els amics José Antonio Morales i Joan Flores, per la gran labor que han aconseguit amb la direcció de la revista i que la història de Lleida sens dubte agrairà, com ara agraïm la generositat dels seus antics directors que la investigació històrica, sense conèixer-los personalment, ens ha permès conèixer. 

Dr. Francesc Abella Pons

Psicòleg Clínic

Unitat de Tabaquisme

Hospital Universitari de Santa Maria

Ja ningú dubta de les importants conseqüències del consum de tabac. Des de la publicació dels primers resultats de l’associació del fum del tabac amb el càncer (Richard Doll i Bradford Hill, 1954) fins a l’actualitat son milers els estudis i publicacions que consideren fumar com origen i causa de la més important epidèmia (evitable) de l’actualitat. 

Diverses han estat les tendències, modes i estratègies que la persona fumadora ha disposat per a fer ús i abús del seu consum (primer) i de la seva addicció (després). 

El consum de tabac te tendència a la baixa (malgrat un lleuger repunt en les darreres dades, tant a nivell d’Espanya com de Catalunya). Algunes situacions així ho demostren: important disminució del consum especialment en els països desenvolupats, augment de les demandes milionàries a la indústria del tabac per danys i perjudicis en salut i intents d’aquesta indústria en buscar noves estratègies per reduir les pèrdues econòmiques que va tenint. 

És en aquest context on hem de situar aquest fenomen de tanta actualitat i, a la vegada, tant desconeixement. Malgrat aquesta aparent novetat, consta ja un primer registre d’una cigarreta electrònica l’any 1963 a EE.UU, tot i que aquests aparells no han començat a comercialitzar-se de manera significativa fins no fa massa. 

Bàsicament es disposen de tres tipus de sistemes electrònics que promociona i facilita la indústria del tabac com alternativa al consum convencional de tabac. 

Les Cigarretes electròniques. 

S’hi troben diverses substàncies químiques. Les que conté la pròpia cigarreta (propilenglicol, glicerina, nicotina –en dosis de 0 a 36 mg/ml-, saboritzants, menta, fruita, canyella, etc. i altres additius). També substàncies que es produeixen per calentament del líquid vehiculades pel vapor (formaldehid, acetaldehid, acroleïnes i metalls –níquel, crom i plom-.). El seu funcionament és el següent: la bateria controla el calentador i el llum led. Un sensor detecta quan la persona fa una pipada. El calentador vaporitza la nicotina o substància (que va inserida en un cartutx dissolta amb propilenglicol). 

En alguns casos s’han descrit accidents per explosió de l’aparell. 

El sistema JUUL. 

Es tracta d’un vaporitzador que utilitza un sistema de regulació de temperatura per calentar el líquid a base de nicotina. S’anomena també “l’iPhone dels vaporadors”, es carrega en qualsevol port USB. La càrrega dura aproximadament una hora i proporciona entre 150 i 200 pipades en aquest temps. Es disposen càpsules de recàrrega amb diversos sabors: mango, tabac de Virginia, etc. 

El dispositiu calenta el líquid aromatitzat amb extracte de nicotina per tal de generar un vapor que és inhalat per la persona. Els fabricants afirmen haver inventat una “cigarreta intel·ligent”, per la seva capacitat de regular la intensitat de la nicotina en cada emissió. Dins el mercat americà aquest sistema ja ocupa el 50% de les cigarretes electròniques, arribant a ser una autèntica epidèmia entre els seus adolescents1. 

El sistema IQOS. 

És el sistema més semblant a l’acte de fumar tabac. En aquest cas, però, aquest no es crema (800ºC), es calenta (350ºC). A l’acalentar el tabac es volatilitza la nicotina i les altres substàncies, amb la qual cosa es facilita la seva inhalació. L’aparell consta de tres elements: el dispositiu cilíndric buit d’acetat on s’insereix la cigarreta, un carregador rectangular per al dispositiu i la cigarreta. 

Les cigarretes estan compostes de tabac processat en pols impregnat de propilenglicol i glicerina, inserit entre dos filtres i coberts per una làmina d’alumini. Es tracta de l’aparell més semblant a la cigarreta. L’aerosol generat conté nicotina i altres substàncies tòxiques. És aquest el motiu que es considera l’IQOS un producte addictiu amb efectes nocius per a la salut. 

Aquest sistema és comercialitzat en exclusiva per Philip Morris que proposa una “nova forma de fumar i l’abandonament de la cigarreta tradicional per combustió”. Impressiona potser sentir dir això, però aquesta important companyia ha pres una dràstica decisió comercial que l’està portant no només a abandonar paulatinament el consum tradicional de tabac sinó que també a mostrar el risc i perill que fins ara comporta fumar. Aquesta nova estratègia utilitza un eslògan prou significatiu d’això: “I Quit Ordinary Smoking!”. Per al seu llançament s’ha creat, fins i tot, una fundació amb la falsa aparença d’organització per a la defensa del medi ambient: Foundation for a Smoke/Free Wordl. Iniciativa aquesta sobre la que diversos estaments sanitaris ja han posat en avís2. 

Vist això, es pot pensar en allò de la reducció de danys. Si efectivament les conseqüències del fum del tabac son tant nefastes com sabem qui sap si les conseqüències d’aquests aparells electrònics en son menors. D’entrada apareixen alguns dubtes. Un de primer: la solució al consum de tabac ha de venir, precisament, de la mateixa indústria tabaquera?. Encara manca informació sobre els seus efectes a mig i llarg termini, però sí podem avançar les conclusions d’alguns estudis que ja s’han publicat. Així, els fumadors de cigarretes electròniques sense experiència en aquests aparells poden, des del seu primer ús, obtenir perfils d’administració de nicotina similars a les cigarretes convencionals3. L’exposició a aerosols pot estar associada amb el deteriorament de la funció respiratòria i els nivells de nicotina sèrica son similars als dels fumadors de cigarretes tradicionals4. Les afectacions de la nicotina son independents de l’aparell o sistema de ingesta que s’utilitzi5. 

En definitiva és aquest un actual tema de debat. Possiblement en alguns col·lectius molt específics o en determinades situacions de consum l’ús d’aquests sistemes electrònics d’administració de nicotina podrien tenir un ús terapèutic a mig pas de l’abstinència si es donessin algunes condicions, bàsicament el control de prop de personal especialitzat en el tema. 

El món del tabac és ple de contradiccions (perjudica la salut però hi convivim i fins fa poc l’hem promocionat, fumar mata, segons indiquen alguns paquets i es segueix venent a un preu ben assequible). No sigui que la promoció, el debat i l’ús d’aquestes màquines de fumar siguin també una actual contradicció que distreu la nostra atenció. 

Referències. 

1 Barrington-Trimis JL, Leventhal AM. Adolescents' Use of Pod Mod E-Cigarettes - Urgent Concerns. N Engl J Med. 2018 Sep 20;379(12):1099-1102. 

2 Koh HK, Geller AC. The Philip Morris International–Funded Foundation for a Smoke-Free World. JAMA. 2018 Jul 10;320(2):131-132. 

3 Lopez AA, Hiler MM, Soule EK, Ramoa CP, Karaoghlanian NV, Lipato T, Breland AB, Shihadeh AL, Eissenberg T. Effects of Electronic Cigarette Liquid Nicotine Concentration on Plasma Nicotine and Puff Topography in Tobacco Cigarette Smokers: A Preliminary Report. Nicotine Tob Res. 2016;18(5):720-3.  

4 Callahan-Lyon P. Electronic cigarettes: human health effects. Tob Control. 2014;23 Suppl 2:ii36-40. 

5 Verhaegen A, Van Gaal L. Etiology and Pathophysiology/Obesity Comorbidity. Do E- cigarettes induce weight changes and increase cardiometabolic risk? A signal for the future. Obesity Reviews 2017; 18: 1136-1146. 

J. Corbella i Duch

Dr. en Dret, Advocat 

En l’àmbit de la sanitat la majoria de condemnes penals sancionen actuacions imprudents o negligents, i trobem poques condemnes per actuacions doloses o intencionals. Per això, tot hom es fixa amb les que publiquen els repertoris de jurisprudència. 

Des d’aquesta perspectiva, tenint en compte la singularitat del cas, comentaré la sentència dictada pel Tribunal Suprem el 14 de gener de 2020, confirmant la condemna d’una tècnica de laboratori d’un hospital de Saragossa per un delicte de risc, a la pena de 2 anys de presó, 12 mesos de multa de 8 €/dia, i 6 anys d’inhabilitació, i per un altre delicte de falsedat, a la pena de 3 anys de presó, 6 mesos de multa de 8 €/dia, i 4 anys d’inhabilitació, mes indemnitzacions als perjudicats. 

Sumant-ho tot, resulta un total, 5 anys de presó, 18 mesos de multa, i 10 anys d’inhabilitació. I tot a conseqüència d’un disgust pel trasllat a un altre lloc de treball, que seguidament es transforma en un fort empipament i en un ressentiment, que genera una resposta per despit, totalment equivocada. 

Els fets, recollits aquí resumidament, comencen amb l’ordre de trasllat de la tècnica superior de laboratori des de la secció de Micobactèries a la secció Genito-Urinaria del mateix hospital, i del mateix laboratori, que s’havia de fer el dia 4 de març de 2016. I la sentència dona per provat que la treballadora es va manifestar en contra i enutjada per l’ordre rebuda, perque estava mol a gust en Micobacteries on tenia una relació de confiança i d’amistat molt estreta amb el facultatiu responsable de la mateixa. 

Per aquest motiu, guiada pel ressentiment i el despit, el mateix 4 de març de 2016, aprofitant que estava sola, decideix manipular les mostres que entraven a la secció en el seu darrer dia de treball, amb la inoculació de líquid procedent d’una soca de tuberculosi, que tenia el laboratori com a mostra de control tramesa per la OMS. 

Es van registrar set falsos resultats positius de tuberculosi, que es van considerar com a accidentals, per contaminació creuada, atès que els malalts presentaven una clínica que no es corresponia amb els resultats. 

El 2 d’abril, aprofitant que un desplaçament a la secció de Micobactèries per a fer una tint de “Zhiel Neelsen” en una mostra, contamina altres mostres i vials clínics, fora de les zones de seguretat emparades per les campanes extractores, creant una situació de risc de contagi  propi i dels demés treballadors de la secció. 

El 16 de maig intercanvia les etiquetes del tub de mostres d’un pacient amb les d’un altre, que havia donat positiu al “Neisseria Gonorrhoeae”, i per aquest motiu  es va donar un fals positiu a la primera, i es va donar com a negatiu al malalt que, realment, estava afectat, la qual cosa determina l’aplicació d’un tractament amb antibiòtic, ceftriaxona i azitromizina  a una pacient gestant de 26 setmanes, que presentava el fals positiu. 

Posteriorment, quan l’acusada és detinguda, portava en la seva bossa de mà les etiquetes que identificaven els corresponents tubs de les mostres. 

Un dels malalts amb fals positius de tuberculosi, a mes de la natural preocupació pel diagnòstic, fou ingressat durant cinc dies a l’hospital, i sotmès a tractament farmacològics, mentre es practicaven proves de “Mantoux” als seus familiars. Per aquets motius, angoixa, hospitalització i tractament innecessari, el Tribunal considera que els pacient afectats van tenir perjudicis, i reconeix a favor seu una indemnització. 

Davant dels fets que el Tribunal considera provats (exposat de forma resumida en el paràgrafs anteriors), la defensa fonamenta els successius recursos en la legalitat de la prova indiciària atès que no hi ha cap prova directa de la manipulació de les mostres imputada a la treballadora del laboratori. Dit d’una altra manera. Com que ningú va veure qui i com es feia la manipulació i inoculació de soques de tuberculosi de les mostres, l’argument de la defensa consisteix a negar l’autoria i impugnar la legalitat de la prova indiciaria. 

Ara no farem pas un anàlisi de l’argumentació jurídica sobre els elements i requisits que cal tenir en compte per a treure conclusions atès que s’adiu mes amb la tècnica jurídica del procés que, amb l’àmbit d’actuació de la medicina i de les ciències de la salut. 

Si que ens queda, però, la possibilitat de fer unes breus consideracions sobre el comportament de la tècnica de laboratori condemnada que evidencia un plantejament equivocat respecte de les obligacions derivades del contracte de treball. La manipulació de les mostres, en primer lloc, palesa un greu menysteniment de la vida, integritat i salut dels malalts que resulten afectats pels falsos positius, que ocasionen ingressos en centres sanitaris i tractaments farmacològics innecessaris. 

Segonament, i pel que fa amb els efectes de les manipulacions sobre el funcionaments del laboratori i la qualitat dels resultats de les analítiques, resulta una disfunció important a partir de la qual es generen tota mena d’hipòtesis i de sospites, imposant un seguit de verificacions amb la correlativa despesa de temps i de recursos. 

La treballadora, en el seu moment, no accepta sortir de la seva situació de confort, i en lloc de buscar arguments que li ajudin a assumir la nova situació, inicia un seguit d’actuacions que només tenen per finalitat causar un mal als companys de feina i al sistema sanitari. 

Tenint en compte aquest comportament podem entendre millor les penes imposades, i especialment, la de inhabilitació per a exercir la professió. 

Dra. Maylos Rodrigo Claverol. Medicina Familiar i Comunitària. Experta Universitària en TAA 

Dra. Júlia Jové Naval. Pediatria 

Belén Malla Clua. Infermeria 

CAP Bordeta-Magraners de Lleida. ICS 

Al CAP Bordeta-Magraners de Lleida s’ha incorporat la Teràpia Assistida amb Animals (TAA) com a intervenció comunitària des de l’any 2008, essent el primer centre públic d’Espanya en impulsar l’aplicació d’aquesta nova eina per millorar la qualitat de vida de les persones que atén. 

Emmalaltir fa que les persones se sentin més vulnerables i fràgils, suposa un trencament de las rutines que genera ansietat i estrès. Essent aquests efectes més intensos en els nens/es que, a més, també afecten als seus pares. Humanitzar la sanitat significa personalitzar l’assistència i atendre a les persones des de la seva concepció holística, tenint en compte les seves emocions i sentiments. Per aquest motiu cada vegada hi ha més hospitals dins la Sanitat Pública que incorporen projectes de TAA. 

La International Association of Human-Animal Organizations (IAHAIO) (1) defineix les intervencions assistides amb animals (IAA) com a intervencions estructurades i orientades a uns objectius que incorporen intencionadament animals en l’àmbit social, de la salut i l’educació per assolir beneficis terapèutics, educacionals i de millora de la salut i el benestar.  

Un tipus de IAA és la TAA, que la mateixa IAHAIO (1) defineix com una intervenció terapèutica planificada, estructurada i documentada, orientada a uns objectius i dirigida per professionals de la salut, com a part de la seva professió. Una àmplia varietat de disciplines pot incorporar-la com: la medicina, infermeria, teràpia ocupacional, fisioteràpia, logopèdia o professionals de la salut mental. No es tracta de teràpies alternatives; són programes complementaris on l’animal resulta un element motivador i facilitador de la teràpia. 

Els animals tenen un paper reconegut en la promoció del benestar i la salut del ser humà, a més a més, en els darrers anys el seu paper terapèutic en medicina s’ha convertit en el centre d’investigacions especialitzades (2). En aquest sentit, cada cop existeixen més estudis que aporten probes científiques de la utilitat de la TAA com a mètode complementari a altres teràpies ja existents. 

Les IAA es basen en la relació humà-animal i en el vincle que es genera.  Inicialment els estudis van demostrar que la tensió arterial i la freqüència cardíaca disminueixen desprès d’estar en contacte amb un animal (3,4). Actualment se sap que la interacció humà-animal té el potencial d’augmentar els nivells d’oxitocina i disminuir el cortisol en sang (és a dir, un indicador d'estrès reduït) en les persones (5). L'oxitocina és una hormona  que regula diverses funcions fisiològiques, psicològiques i conductuals (6). 

El gos de teràpia resulta: 

• Un centre d’atenció i augmenta la persistència al realitzar les tasques (7). 
• Estimula la comunicació i les relacions socials (8), actuant com un catalitzador social (9) i augmentant el desig de participar en una activitat de grup. 
• Facilita la relació pacient - professional (10), generant un ambient de confiança i recolzant el procés emocional que acompanya a la intervenció. 
• Augmenta la motivació dels pacients i l’adherència a la teràpia (11); assolint els objectius fixats pel professional de la salut de forma més ràpida. 
• S'ha demostrat que la implicació d'un animal en la teràpia pot facilitar l'establiment de l'aliança terapèutica (12). 

De fet, l’animal pot fer sentir al pacient més còmode, cosa que el farà estar més predisposat a apartar algunes barreres. Aconsegueix generar un ambient terapèutic més distés i relaxat. Els animals són excel·lents lubricants socials: la seva presencia trenca el gel i facilita la relació social entre la gent. Resulten un estímul multisensorial i és confortable acariciar-los. A més, els animals viuen el moment immediat i la relació amb ells ens fa veure el present. I sobretot, els animals no critiquen, ens accepten tal com som; demostren la mateixa alegria davant qualsevol persona sense tenir cap prejudici. 

Gossos de teràpia: seleccionats per tenir un caràcter i aptituds adequades i un ensinistrament que enriqueixi les sessions. Habituats als entorns terapèutics, ajudes tècniques i a tot el que es trobaran durant les sessions. Es segueixen protocols de prevenció de zoonosis i de benestar animal.  

Els professionals que participen en una sessió de TAA són: 

• Professional de la salut: Es qui dirigeix la sessió. Decideix els objectius a tractar i como avaluar-los.  Es qui avalua els resultats.  Responsable en tot moment del pacient. 
• Tècnic en IAA: Professional format en l’entrenament i maneig d’animals.  Que intervé en programes de IAA conjuntament amb l’animal, formant un binomi entre els dos. Responsable en tot moment  de l’animal, del seu benestar i de controlar la interacció pacient-animal per a què aquesta resulti beneficiosa. 

Els àmbits d’actuació són múltiples; de fet, qualsevol persona és potencialment destinatària si necessita del recolzament d’un professional, i requereix d’una intervenció enfocada al suport emocional i motivacional.  

➢ La motivació convertirà a aquestes persones en destinatàries, no la seva condició. 

Per tant, les IAA difereixen de l’ús d’animals com a distracció.  Es tracten de programes interdisciplinaris en el que s’utilitzen animals com a complement a altres tractaments. El gos de teràpia resulta un element motivador gràcies al vincle emocional que es crea entre el pacient i l’animal. 

Actualment al CAP Bordeta-Magraners s’està duent a terme tres projectes de TAA: 

Projecte ExtraCan 

Tant les extraccions de sang com les dentals són una experiència molt angoixant per a la majoria dels nens/es. La por i l’ansietat generen comportaments defensius i d’escapada que dificulten la tècnica. Es realitza una intervenció basada en el suport emocional mitjançant la presència d’un gos de teràpia com a element de distracció per a disminuir la por i l’ansietat dels nens/es, així com dels seus pares, creant un ambient més relaxat (13). El gos els acompanya abans, durant i després de l’extracció. 

Projecte psico-educatiu dirigit a nens/es diagnosticats  de TDAH 

El TDAH en nens s’associa a dificultats significatives en les seves interaccions i relacions socials; el tractament farmacològic pot millorar els símptomes del TDAH però rara vegada resoldrà les dificultats amb les interaccions socials (14). La TAA pot contribuir a afrontar aquestes dificultats (8,9); ja que els gossos faciliten l'aprenentatge social, que millora el desenvolupament socioemocional i les dificultats per a l'autoregulació  (7). 

Es tracta d’una intervenció grupal psico-educativa que es realitza de forma conjunta amb els professionals del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu de les Terres de Lleida. 

Projecte Ma-Poteta-Ma: compartir per millorar 

El deteriorament cognitiu genera discapacitat, afectant  a l’estat funcional, l’autonomia i les necessitats d’assistència. Les demències són un problema de salut prioritari; pel seu gran impacte familiar, social i econòmic (15). Una de les línies d’actuació important en demència i sobretot en el deteriorament cognitiu lleu i moderat és l’estimulació cognitiva. En aquest sentit s’està realitzant una intervenció grupal basada en l’estimulació cognitiva assistida amb gossos, dirigida a pacients amb deteriorament cognitiu lleu i moderat i de forma coordinada amb la Unitat de Trastorns Cognitius de l’Hospital Universitari de Santa Maria. 

Aquest dos projectes afavoreixen la coordinació entre diferents nivells assistencials i el treball interdisciplinari per tal de donar millor atenció als pacients.  

Altres projectes realitzats al CAP i ja finalitzats han tingut com a objectius: 

1.  La rehabilitació de la marxa i equilibri per a disminuir el risc de caigudes en la gent gran. 

1. Millorar l’estat emocional de nens/es amb diversitat funcional (16). 

1. L’educació per la salut per a promoure l’exercici físic en gent gran per tal de millorar el dolor osteoarticular crònic (11).  

Amb l’ajuda dels gossos de teràpia pretenem “dibuixar somriures per a construir il·lusions”. 

BIBLIOGRAFIA 

1. 1. IAHAIO.White paper 2014.The IAHAIO definitions for animal assisted intervention and guidelines for wellness of animals involved. International Human-Animal Interaction Org Disponible Online: http://iahaio.org/new/fileuploads/9313IAHAIO%20WHITE%20PAPER%20TASK%20FORCE%20-%20FINAL%20REPORT.pdf 
2. 2. Martos-Montes R, Ordóñez-Pérez D, De la Fuente-Hidalgo I, Martos-Luque R, García-Viedma MR. Intervención asistida con animales (IAA): Análisis de la situación en España.Escritosde Psicología. 2015;8(3):1-10. 
3. 3. Allen K,ShykoffB, Izzo  Pet ownership, but not ACE inhibitor therapy, blunts home blood pressure responses to mental stress. Hypertension 2001; 38:815-820.  
4. 4. Young JS. Pet therapy: dogs de-stress students.J ChristNurs. 2012 Oct-Dec;29(4):217-21.  
5. 5. Handlin L.,Hydbring-Sandberg E., Nilsson A.,Ejdebäck , Jansson A., Uvnäs-Moberg K. Short-term interaction between dogs and their owners: effects of oxytocin, cortisol, insulin and heart rate. An exploratory study. Anthrozoos. 2011; 24(3):301–315. 
6. 6.Beetz, Unväs-Moberg K., Julius H., Kotrschal K. Psychosocial and psychophysiological effects of human-animal interactions: the possible role of oxytocin. Frontiers in Psychology. 2012; 3: 1–15. 
7. 7.Schuck E. B., Emmerson N., Fine A. H., Lakes, K. D. Canine-assisted therapy for children with ADHD: preliminary findings from the positive assertive cooperative kids study. Journal of Attention Disorders. 2015; 19(2): 125–137. 
8. O’Haire, M. E. Animal-assisted intervention for autism spectrum disorder: a systematic literature review.Journal of Autism and Developmental Disorders. 2013; 43(7): 1606–1622. 
9. 9. Esposito, L., McCune, S., Griffin, J. A.,Maholmes, V.Directions in human–animal interaction research: child development, health, and therapeutic interventions. Child Development Perspectives. 2011; 5(3):205–211. 
10. White, J.H.; Quinn, M.; Garland, S.;Dirkse, D.;Wiebe, P.; Hermann, M.; Carlson, L.E. Animal-assisted therapy and counseling support for women with breast cancer: An exploration of patient’s perceptions. Integr. Cancer Ther. 2015, 14, 460–467. 
11. MaylosRodrigo-Claverol, Carles Casanova-Gonzalvo, Belén Malla-Clua, Esther Rodrigo-Claverol, Júlia Jové-Naval, Marta Ortega-Bravo. Animal-Assisted Intervention Improves Pain Perception in Polymedicated Geriatric Patients with Chronic Joint Pain: A Clinical Trial. Int. J. Environ. Res. Public Health. 2019; 16, 2843. 
12. Fine, A. Nuestros Fieles Compañeros. Explorando la Esencia de Nuestra Relación con los Animales;Kns ediciones; España, 2015; p. 166, ISBN 978-84-941852-9-8. 
13. Braun C.,StanglerT., Narveson J., Pettingell  S. Animal-assisted therapy as a pain relief intervention for children. Complementary Therapies in Clinical Practice. 2009; 15: 105-109. 
14. StoreboO. J., Skoog M., Damm D., Thomson P. H., Simonsen E., Gluud C. Social skills training for attention deficit hyperactivity disorder in children aged 5 to 18 years. Cochrane Database of Systematic Reviews. 2011(12). 
15. Pla DirectorSociosanitari. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. Barcelona, Direcció General de Planificació i Avaluació. 2006:88-101. 
16. Maylos Rodrigo-Claverol, Belén Malla-Clua, Esther Rodrigo-Claverol, Júlia Jové-Naval, Jèssica Bergadà-Bell-lloc, Josep Ramon Marsal-Mora. Animal-assisted Therapy for the Emotional Well-being of Children with Intellectual Disabilities and Behavioral Disorders. Sociology and Anthropology. 2018; 6(1): 94-106. 

Josep Lluís Cruz (MFiC) ABS Rambla Ferran i 

Lidia Sanz (Pediatra) ABS Seròs 

Membres del Grup de Treball de Trastorns de l’Aprenentatge de Lleida 

L’any 2011, el butlletí ens va obrir la porta a parlar sobre la dislèxia (1). És a dir,  el trastorn específic de l’aprenentatge més prevalent que afecta a  la lectura , l’escriptura  i l’ortografia i que apareix malgrat tenir una intel·ligència normal o alta i de tenir oportunitats educatives normals. Té un important component genètic i base neurològica,  persisteix a l’edat adulta i pot tenir conseqüències per l’aprenentatge i  també per la salut i la vida laboral. 

Malgrat això, molts dislèxics  aconsegueixen els seus objectius acadèmics i personals. Una part d’ells desenvolupen una resiliència que els fa molt capaços de fer front a aquestes i altres dificultats. Les conseqüències que tindrà la dislèxia en cada cas varien en funció de la intensitat del trastorn, les comorbiditats, la precocitat del diagnòstic, el nivell socioeconòmic i el suport familiar i de l’entorn (2). Els problemes emocionals comencen a desenvolupar-se quan comencen a aprendre a llegir i la instrucció no lliga bé amb el seu estil d’aprenentatge (3). Un diagnòstic precoç positiu, és a dir, que parli de dificultats però també de fortaleses, és essencial per a crear una autoimatge i un autoconcepte positius, claus per a evitar dificultats acadèmiques i les complicacions com l’ansietat i la depressió (4).  

Ara amb plaer hem rebut de nou la invitació dels responsables del Butlletí. Moltes de les coses que allí s’explicaven continuen sent vàlides i per tant no les tornarem a dir. La notícia és que des d’aleshores  les coses han millorat força a les nostres comarques i la contribució de l’atenció primària de l’ICS (especialment els equips de pediatria) ha estat clau en que això sigui així. L’aposta és clara: l’Atenció Primària havia de tenir un paper clau en la dinamització d’aquest tema, especialment afavorint la detecció precoç. Així des l’any 2014 vam posar en marxa sistema de detecció utilitzant com eina de cribratge el test “Prodiscat pediàtric” (5), recentment validat amb una sensibilitat superior al 90% i una especificitat  del 75%. Els casos sospitosos són derivats des de les consultes de pediatria a la consulta monogràfica de detecció de la dislèxia, actualment portada a terme pel doctor Josep Lluis Cruz al CAP Rambla Ferran.  Des d’aleshores,  han passat per aquesta consulta  més de 500 persones, en la seva majoria nens i nenes en edat pediàtrica però també joves i adults. La majoria de casos acuden derivats de pediatria, però també  acuden famílies de “motu propi” (familiars de personal sanitari, familiars i coneguts de dislèxics),  d’altres derivats pels centres educatius i, en algun cas, adults derivats pels metges de família. Del total de persones valorades, un 80% tenien, efectivament, dislèxia.  Amb la implementació d’aquest circuit assistencial,  la prevalença de la dislèxia detectada i registrada a l’edat pediàtrica  ha passat del 0,4% l’any 2015 al 2,4% actual.  

Des el minut 0 érem conscients que detectar no era suficient i que calia fer un pas més, i vam iniciar una activa relació i col·laboració amb el Departament d’Ensenyament , per que els  informes de deteccions obrissin la porta a la intervenció a l’àmbit escolar, i per millorar la formació de les famílies (continuem treballant en això). Mostra d’aquest treball col·laboratiu és la jornada “Trastorns de l’Aprenentatge: Una mirada interdisciplinar” , celebrada a Lleida amb el suport del Col·legi de Metges, a la qual van assistir més de 200 professionals de salut, ensenyament i famílies (veure imatge). La jornada va contribuir a  consolidar el grup de professionals de diversos àmbits de la salut (pediatria, neuropediatria, MFIC, logopèdia) que constitueix el grup de treball de trastorns de l’aprenentatge a Lleida. Aquest grup ha integrat, a més, professionals d’altres departaments que necessàriament han de col·laborar per a dur a terme un abordatge integral de la dislèxia i altres dificultats d’aprenentatge. Actualment el grup treballa amb Ensenyament, CSMIJ i CREDA per posar en marxa un protocol conjunt per la detecció primerenca de les dificultats de llenguatge oral en infants i del trastorn específic del llenguatge (TEL), que serà d’aplicació compartida i col·laborativa als centres d’atenció primària i als centres docents. El nostre mèrit? Llançar-nos a fer el que molta gent considera necessari .  

El Servei de Psiquiatria de la Vall d’Hebrón ha realitzat un estudi de detecció en una mostra significativa de la població escolar de Catalunya (n= 5712) on confirma que la prevalença conjunta del diversos trastorns de l’aprenentatge i del neurodesenvolupament (TDAH, per exemple) afecta aproximadament el 20% dels escolars i que el nivell de detecció del sistema actual és molt baix donat que només el 15% de tots els afectats eren coneguts en el moment del diagnòstic(6). En el mateix sentit un manifest del Grup de Treball del Trastorns de l’Aprenentatge de la Societat Catalana de Pediatria reivindica una xarxa assistencial pública d’ensenyament, salut i treball social  que permeti fer un diagnòstic  precoç i implementar les mesures  psicoeducatives adients (maig 2017) (7). 

Parlem de trastorns de l’aprenentatge en la línea que tant el DMS-V com el CIE 11 opten per fer-ho. Cal pensar que al voltant del 60% de les persones que, per exemple, tenen dislèxia,  presenten una comorbiditat amb altres trastorns (discalcúlia i TDA inatent especialment, però també TEL o TEA).  És a dir, la comorbiditat  és la norma. 

Com els altres trastorns, la dislèxia té un factor genètic molt potent. Quan detectem una persona amb dislèxia sabem que els seus familiars propers tenen quasi el 50% de probabilitats de ser-ho (germans, pares, fills). Els resultats dels estudis mostren una arquitectura genètica formada por múltiples gens, que interaccionen entre ells i amb l’ambient, i on cada un aporta una petita part al fenotip. Aquests gens, majoritàriament presenten baixa penetració, expressivitat variable i  pleiotropisme de forma que hi ha molts models de dislèxics i que cada dislèxic por tenir una combinació particular de variants d’aquest gens. Molts d’aquests gens tenen variants que tenen efecte protector dels trastorns i altres variants que augmenten el risc de patir-lo. Bona part d’ells també han estat relacionats amb els altres trastorns.  De molts d’ells sabem que tenen efecte sobre  els processos de migració neuronal, de creixement ciliar i axonal, de correcta lateralització i que poden influir en modificar la plasticitat neuronal.  

Els estudis de neuroimatge tant anatòmics com funcionals (RMN, PET...) estan permetent la determinació d’endofenotips, és a dir, definir quines alteracions neurològiques condicionen certes disfuncions i, fins i tot, quines alteracions genètiques suposen determinades alteracions del funcionament neurològic. Aquest serà un camí per diagnosticar millor i tractar amb més precisió. 

El model que hem posat en marxa a Lleida és habitual a molts països europeus i Amèrica del Nord. Consideren clau el paper dels sistema sanitari i el treball interdisciplinari (salut, ensenyament i serveis socials) en la detecció i l’abordatge del trastorns d’aprenentatge. Per exemple, al seu informe de 2018 l’Haute Autorité de Santé de França ressalta que l’objectiu és intervenir de forma primerenca per a evitar o minvar els conseqüències funcionals i en ocasions psicològiques, i que és necessària una intervenció diagnòstica i terapèutica  en general pluridisciplinària i una estreta coordinació amb ensenyament, professionals de la salut i famílies (2). Un informe similar de l’autoritat sanitària d’Itàlia fa èmfasi en el fet que “el pediatra de família representa doncs una figura central i determinant en el reconeixement precoç de les dificultats d’aprenentatge i en l’activació de circuit diagnòstic i de recuperació”(8). 

Finalment, i per què venen els adults a la consulta de dislèxia? Alguns simplement per entendre la seva forma de funcionar, altres per que encara ara els cal un diagnòstic per motius laborals o d’estudis (universitaris, per exemple, opositors, carnet de conduir..). I els professionals de la medicina poden ser dislèxics? Per què no? El HNS (Health National Service) ha editat un manual per metges amb dislèxia (9) i la BMA (British Medical Association) una guia per estudiants de medicina (10). De fet els estudis de medicina tenen un perfil que poden lligar amb els punts forts de molts dislèxics. Un estudis científics en els que poden ser molt útils l’orientació espaial, la visió en tres dimensions, el treball cooperatiu, habilitats manuals, capacitat d’esforç..., tots ells punts fort de molts dislèxics. El perfil típic del metge dislèxic és aquell que va tenir més problemes a la primària que a la universitat. I com haurà estat el seu pas per la facultat? I els continua influint a la seva vida professional? Queda un bon camí per recórrer. 

Bibliografia utilitzada 

1. Butlletí Mèdic nº89 juliol 2011 
2. Haute Aautorite de la Santé Comment améliorer le parcuurs de santé d’un enfant avac des troubles dys? (Décembre 2017)  https://www.has-sante.fr/jcms/c_2822893/fr/comment-ameliorer-le-parcours-de-sante-d-un-enfant-avec-troubles-specifiques-du-langage-et-des-apprentissages 
3. Social and Emotional Problems Related to Dyslexia http://www.ldonline.org/article/19296/ 
4. The impact of dislexia on puipils self-esteem https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/j.1467-9604.2010.01442.x 
5. http://www.acd.cat/wp-content/uploads/2014/04/PRODISCAT_PEDIATRIC_web.pdf 
6. Aquest estudi presentat a la  VII Jornada Multidisciplinària Societat Catalana de Pediatria Neurodesenvolupament, aprenentatge i fracàs escolar: la diversitat oblidada ( Novembre 2017) http://www.academia.cat/files/425-11164-DOCUMENT/VIIResumJornadaMultidisciplinariaSCP.1.pdf 
7. Manifest del Grup de Treball dels Trastorns de l’aprenentatge de la Societat Catalana de Pediatria http://www.scpediatria.cat/?p=page/html/detall_grup_treball/0029 
8. La dislessia evolutiva e il medico di famiglia  https://www.aiditalia.org/Media/SezioniLocali/venezia/dislessia%20e%20medico%20di%20famiglia%202016.pdf 
9. Practical guidance for doctors with Dyslexia  https://improvement.nhs.uk/resources/practical-guidance-for-doctors-with-Dyslexia/ 
10. Studying with dyslexia https://www.bma.org.uk/advice/career/studying-medicine/common-challenges-while-studying/studying-with-dyslexia 

Figura 1: Migració neuronal al bloquejar l’expressio de tres gens relacionats amb la dislèxia  KIAA319, DCDC2 y DYX1C1 .(Paracchini et al., 2007) Paracchini, S., Scerri, T., & Monaco, A. P. (2007). The Genetic Lexicon of Dyslexia. Annual Review of Genomics and Human Genetics, 8(1), 57–79. https://doi.org/10.1146/annurev.genom.8.080706.092312

Reinald Pamplona, José Manuel Valdivielso i Oriol Yuguero estan en xarxes de lipidòmica, envelliment i aturada cardíaca sobtada 

Tres investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida) formen part de les xarxes europees COST Action, unes  xarxes temàtiques dedicades a la col·laboració científica per enfortir la investigació científica i tècnica a Europa i establir col·laboracions i interaccions entre el personal investigador. Es tracta dels investigadors Reinald Pamplona, responsable del grup de recerca Fisiopatologia metabòlica, José Manuel Valdivielso, responsable del Grup de recerca translacional vascular i renal i Oriol Yuguero, responsable del Grup de Recerca Transversal de la Urgència i l'Emergència. Actualment no compten amb finançament, però si formen part dels grups de treball per tirar endavant nous projectes col·laboratius.  Els tres investigadors són també professors de la Universitat de Lleida.  

Pamplona és un dels investigadors de la xarxa EpiLipidNET, té com a objectiu construir i mantenir una xarxa paneuropea multidisciplinària d’investigadors bàsics i clínics i empreses que treballen en el camp de la lipidòmica i l’epilipidòmica per impulsar un centre d’excel·lència en recerca, coneixement avançat i transferència de tecnologia. EpiLipidNet inclou cinc grups de treball interactius que abasten mètodes analítics i enfocaments computacionals. La lipidòmica i epilipidòmica es dediquen a la recerca del coneixement dels lípids, que representen una gran varietat de molècules que juguen diferents rols. S’han trobat implicats lípids en la regulació de mecanismes importants que intervenen en lesions dels teixits, la inflamació i malalties no transmissibles relacionades, que són responsables de prop del 70% de totes les morts als països desenvolupats. 

Valdivielso forma part de VascAgeNet, xarxa d’investigació en l’envelliment vascular. L’objectiu de VascAgeNet és establir una xarxa que treballi per perfeccionar, harmonitzar i promoure l’ús de mesures d’envelliment vascular, per millorar la pràctica clínica i reduir la càrrega de malalties cardiovasculars en l’àmbit mundial.  

Per la seva part, Yuguero és un dels dos representants de l’Estat espanyol de la xarxa sobre Biomarcadors en Parada Cardiaca i Reanimació. El seu objectiu és reconèixer les persones en situació de risc d’aturada cardíaca sobtada, dissenyar estratègies preventives i oferir un tractament oportú i eficaç. Aquesta xarxa inclou investigadors de diferents disciplines, com ara cardiologia, biologia molecular, ciències de reanimació, medicina d'emergència, pràctiques generals i economia de la salut. 

Les accions COST estan obertes a investigadors i innovadors que col·laborin en un camp de la ciència i la tecnologia d'interès comú basat en un programa de treball conjunt de quatre anys. 

Text: Comunicació i Premsa IRBLleida 

Dr. Gerard Piñol Ripoll

Coordinador de la Unitat de Trastorns Cognitius de Lleida HUSM-IRBLleida

Professor associat de la Universitat de Lleida

La Malaltia d’Alzheimer és la principal causa de deteriorament cognitiu en la població major de 65 anys, representant el 50-70% de tots els casos. Són pacients amb una important fragilitat associada als seus problemes tant cognitius com conductuals.

Com es conegut, la pandèmia de la COVID-19 ha originat una limitació i un canvi d’hàbits important en la població. Entre aquests canvis, s’han vist suspeses les activitats destinades a la gent gran, els centres de dia o els centres d’estimulació cognitiva. Aquest fet ha modificat la rutina de les activitats de la vida diària tant necessària en aquests pacients. A més, el confinament, decretat al nostre país el 19 de març, va suposar que molts d’aquests pacients tinguessin prohibit sortir al carrer durant un període de temps perllongat. Aquestes limitacions destinades a la població general poden ser especialment difícils de comprendre en pacients amb dèficits amnèsics que poden requerir que s’hagi de repetir la informació moltes vegades i, malgrat això, la comprensió pot ser difícil, fet que pot originar alteracions de conducta.

Paral·lelament, la sobrecàrrega dels cuidadors és evident. L’increment de l’angoixa per la nova situació i les incerteses que comporta, s’ha vist augmentada en el cas de familiars de pacients amb demència per haver d’estar pendents de pacients que en moltes ocasions necessiten supervisió i control durant les 24 hores del dia. Aquesta supervisió durant aquests dies l’han realitzada en bona part les parelles dels pacients d’una edat també avançada o altres familiars. La pròpia dinàmica familiar també s’havia vist alterada pels propis condicionants laborals o escolars que la pandèmia ha suposat.

La constatació en la pràctica clínica habitual per consulta telefònica durant les primeres setmanes de confinament, va posar de manifest un seguit d’alteracions en la conducta dels pacients. Per aquesta raó, vam considerar necessari realitzar un estudi per tal de poder-les objectivar.

Per aquest motiu, es van avaluar 40 pacients, 20 amb diagnòstic de Malaltia d’Alzheimer i 20 amb diagnòstic de Deteriorament Cognitiu Lleu, que havien estat avaluats prèviament al confiament en el context del Programa d’Estimulació Cognitiva que es realitza a la Unitat de Trastorns Cognitius de Lleida, ubicada a l’Hospital Universitari de Santa Maria. En aquests pacients, després de 5 setmanes de confinament es va repetir l’avaluació a nivell de símptomes neuropsiquiàtrics mitjançant l’escala Neuropsychiatric Inventory (NPI) i de qualitat de vida (tant del pacient com del cuidador) mitjançant l’escala EuroQol-5D a través de consulta telefònica.

Els resultats han mostrat que els símptomes neuropsiquiàtrics més freqüents van ser l'apatia i l’ansietat en el cas de pacients amb Deteriorament Cognitiu Lleu, i apatia, agitació i conducta motora aberrant en pacients amb Malaltia d’Alzheimer. No vam poder objectivar diferències en les puntuacions de l’EuroQol-5D durant la reavaluació. Malgrat això, fins a un 30% dels pacients i el 40% dels cuidadors van registrar un empitjorament del seu estat de salut durant el confinament.

Aquesta recerca ens permet posar de manifest una realitat que ha passat desapercebuda durant aquest període de temps en un segment de població molt fràgil com són els pacients amb trastorns cognitius. Estudis com aquests posen de manifest la necessitat d’adoptar mesures especials en aquest grup de població i els seus cuidadors, en cas que ens trobem en situacions similars a les viscudes durant el confinament produït com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19.

Aquest estudi ha estat publicat a la revista European Journal of Neurology.

Article de referència:

Beatriz Lara, Anna Carnes, Farida Dakterzada, Ivan Benitez, Gerard Piñol-Ripoll, Neuropsychiatric symptoms and quality of life in Spanish Alzheimer’s disease patients during COVID-19 lockdown, European Journal of Neurology, 2020,  https://doi.org/10.1111/ene.14339.