Col·legi Oficial de Metges de Lleida

Esté al día de las últimas noticias

Noticias

Autonomia versus justícia. Una visió des de l’Ètica

03/06/2020
Categoria:

Autonomia versus justícia. Una visió des de l’Ètica

Un dia t’aixeques de nou i tot canvia. De viure en un món sanitari, amb força problemes, insatisfaccions, iniquitats, però en el fons estable, passes a un de nou on et trobes en situacions que mai haguessis imaginat, i on les prioritats i les preocupacions canvien.

En aquest context, tendències que començaven a aparèixer, de cop, de sobte, esdevenen realitat. Un clar exemple és la telemedicina i les videoconferències, però un altre és el pas d’una Medicina basada en l’autonomia a una Medicina basada en la justícia.

Bioeticistes avançats al seu temps ja ho deien. Si bé el segle XX va ser el segle en el qual va consolidar el principi d’autonomia, el segle XXI serà el del principi de justícia.

En la segona meitat del segle XX en els països anglosaxons, i en el nostre medi durant les últimes dues dècades, vàrem viure un canvi de paradigma, on els nostres malalts deixaven de ser “pacients” per ser subjectes agents en la presa de decisions, coparticipant en els plans terapèutics, i exigint estar ben informats. El principi d’autonomia s’anava consolidant.

Durant les dues primeres dècades d’aquest nou segle, el principi de justícia pren força. La Medicina és cada vegada més possibilista i cara. En canvi, els recursos són finits i la manca de recursos per sanitat esdevé una realitat. Per altra banda, també entraven el principi de no maleficència i de beneficència, amb temes tant sensibles com la limitació de l’esforç terapèutic. No tot allò possible hauria de ser recomanable.

Tot i la progressiva importància del principi de justícia en Medicina, la societat i la Medicina continuen essent individualistes. El model, fins ara, ficava el malalt com a centre del sistema. Era una conseqüència de l’aparició del paradigma de l’autonomia, el passar a que fos el malalt i no el metge el centre del sistema sanitari. Fins i tot, quan la justícia va tenir més importància, aquesta es considerava envers el pacient individualitzat.

Perquè la persona humana, configurada per la dignitat inherent a la pròpia naturalesa, se situa en el centre de qualsevol sistema social i polític, i el reconeixement dels drets fonamentals que emanen de la dignitat, imposa el respecte de la persona qualsevol que sigui l’àmbit de la seva actuació, i la situació en que es trobi.

Però l’home es també un ser social, “ubi homo ubi societas” ens van deixar dit els juristes romans. Difícilment pot viure sol i aïllat, i estructura sistemes de relació amb el altres per aconseguir progressar en la pròpia seguretat i el benestar.

En una relació social integrada i reciproca, no podem prescindir dels efectes ni de les limitacions que se’n deriven en tant que són necessàries per mantenir una convivència ordenada. I així hom busca, en primer lloc, la tranquil·litat i benestar social, com a base indispensable per aconseguir el benestar individual.

En aquest temps la crisi de la COVID-19 ens planteja un nou gir copernicà a la deriva individualista de la societat. Ja no és el malalt individual el centre del sistema, sinó la salut pública i, en alguns llocs, l’economia. Els drets de la majoria prevalen sobre els drets individuals, encara que algunes persones puguin sortir perjudicades. Mesures com el confinament indiscriminat en són un clar exemple.

La pandèmia sanitària causada pel virus identificat com a COVID-19 ha trencat bruscament el desenvolupament de la vida social, despertant sentiments de por i d’inseguretat arreu. En aquesta situació, i per contenir l’expansió del virus, les autoritats han imposat mesures que limiten l’exercici de drets individuals, com són els de la llibertat de moviments i de reunió, sacrificats en l’altar de la salut col·lectiva, i en aquest moment ens sorgeix la pregunta de si cal considerar aquesta, la salut col·lectiva, com un bé superior que s’imposa i preval sobre la salut individual.

El benestar social, la salut de la comunitat, no és pas la suma o agregació de la salut individual dels membres que la composen, sinó un àmbit diferent que té la pròpia dinàmica i llurs paràmetres configuradors. Un àmbit dintre del qual viuen i es relacionen els individus, titulars de drets.

Però tenim també drets socials, o drets col·lectius, que ordenen i fan possible la vida en societat. Cal atendre el seu respecte per mantenir-los vigents i procurar el seu desenvolupament, perquè la vigència dels drets que emparen la col·lectivitat resulta fonamental per al manteniment i la vigència dels drets individuals.

No estem pas en una dicotomia, sinó en la configuració i preservació d’àmbits complementaris en la protecció dels drets fonamentals de la persona.

Avui estem en un àmbit on contemplem l’Ètica basada en la comunitat enlloc d’una Ètica basada en els drets individuals. Per tant, el canvi es doble. D’una Ètica basada en l’autonomia estem passant a una Ètica basada en la justícia. I per altra banda, d’una Ètica basada en la persona individual, estem començant a virar envers una Ètica basada en la comunitat.

Com ha passat altres vegades, dels grans cataclismes i de les situacions més difícils i dramàtiques se’n deriven avenços cap a la millora del reconeixement dels drets fonamentals, i un creixement en la instauració de relacions socials basades en l’Ètica i el respecte a la persona, des de la vigència d’una Ètica social, en el camí de la realització de la justícia. D’aquí 50 anys, els llibres d’història en parlaran.

 

Josep Pifarré

Josep Corbella

 

crossmenu